Anar al contingut

MÚSICA CONTEMPORÀNIA

Òpera i transcendència

'L'enigma di Lea', de Benet Casablancas, va viure una tèbia estrena en el Liceu

Pablo Meléndez-Haddad

Òpera i transcendència

Des de l’abril del 2009 que el Liceu no havia tornat a assumir l’aventura d’una estrena absoluta. Ho ha fet amb ‘L’enigma di Lea’, primera òpera del compositor Benet Casablancas (Sabadell, 1956), un antic encàrrec del Gran Teatre que es va consolidar en els últims anys amb l’escriptura de la partitura després que el llibretista, Rafael Argullol (Barcelona, 1949), acabés de construir el relat. La música de Casablancas aconsegueix en gran manera el seu objectiu, plena de colors, atmosferes i prou tensió dramàtica. Moments com aquest passatge instrumental de l’últim acte, que enllaça amb una dansa amorosa, funcionen gràcies a una Simfònica liceista molt ben preparada per Josep Pons.

Però el teatre musical ha de narrar fets, esdeveniments, històries, sempre estructurades per diàlegs que permetin veure les arestes dels personatges. En aquest cas el llast és el llibret, ambiciós per la seva transcendència filosòfica caient en el mateix lloc comú de moltes creacions líriques actuals: una partitura que lluita per donar vida i sentit dramatúrgic a un llibret altisonant, contemplatiu i que no té el nus argumental que requereix el gènere escènic. Argullol i Casablancas creen una obra que només la magnífica posada en escena de Carmen Portaceli i la qualitat dels solistes eviten que caigui en el desinterès.

Escrit en italià i amb els cors en català, el fallit llibret narra les desaventures de Lea –una convincent Allison Cook– que després de ser violada per un déu és condemnada a vagar eternament sense dret a estimar ni a raonar. Vigilada per Milleocchi (una encertada Sonia de Munck) i Millebocche (un correcte Felipe Bou), coneix a Ram (interpretat per l’excel·lent, sonor i expressiu José Antonio López), un ser desposseït de sentits que és tot raó. Els dos arriben a un manicomi dominat pel Dr. Schicksal (un Xavier Sabata senzillament espectacular), que intenta esbrinar el secret de Lea ajudant-se de tres grans escultors, Michelangelo (David Alegret), Bernini (Antonio Lozano) i Rodin (Juan Noval-Moro), un periple vaticinat per les Tres Dames de la frontera, Sara Blanch, Anaïs Masllorens i Marta Infante. Vaja, que l’enigma de Lea no queda mai del tot clar per molt que l’emoció i la raó al final aconsegueixin unir-se en la immortalitat.

I si la música de Casablancas és tan interessant com descriptiva, plena de moments intensos, però que mai assoleix un clímax definitiu, el vessant plàstic del muntatge es converteix en fonamental per comprendre una trama que requereix, fins i tot, de cert estudi. Perquè Portaceli ha sabut envoltar-se d’excel·lents artistes, comptant amb els encertats moviments coreogràfics de Ferran Carvajal, amb la monumental i suggerent escenografia de Paco Azorín, la impecable il·luminació d’Ignasi Camprodon, l’apropiat vestuari d’Antonio Belart i els vídeos de Miquel Àngel Raió.

El públic de l’estrena va agrair amb cortesia l’entrega dels artistes, però, lamentablement, no es va viure com una estrena memorable.

Temes: Òpera Música