Antonio Banderas i Lluís Pasqual: "És difícil viure sent víctima de 'fake news'"

Antonio Banderas i Lluís Pasqual uneixen forces per convertir Màlaga en un punt de referència dins del panorama nacional a través del Teatre Soho, que s’inaugurarà la pròxima tardor amb el muntatge 'A chorus line'. L’actor per fi podrà posar en marxa un projecte llargament acariciat i que s’ha vist esquitxat per alguns contratemps; el més dolorós, abandonar la renovació dels antics cines Astoria després d’haver sigut acusat per l’oposició de tenir un suposat tracte de favor després de guanyar el concurs públic al qual s’havia presentat. Ara ha optat per la gestió totalment privada a través de CaixaBank com a patrocinador oficial i no ha tingut el més mínim dubte a l’hora de fitxar Lluís Pasqual com a director del teatre. Pasqual torna a un lloc de poder i responsabilitat després de la seva sortida del Teatre Lliure, i ho fa amb la consciència tranquil·la i amb ganes d’aixecar els fonaments d’aquesta nova aventura. La nova parella professional ha presentat aquest dimecres els detalls d’aquest ambiciós projecte a Madrid.

¿Quins són els principals punts forts del projecte?

Antonio Banderas: És una frase molt gastada que porto utilitzant des del principi, però la qüestió seria que fos un teatre per a Màlaga des de Màlaga. I alhora, volem ser un centre de creació escènica. No ens conformarem amb estrenar una obra i que es mori allà. Volem que tingui un recorregut, que viatgi i que s’instal·li en altres ciutats. És a dir, volem fer produccions pròpies que adquireixin un cert pes a escala nacional o fins i tot internacional. Tindrem dos espais: un d’ells, que ja existia, adscrit a l’escola per al desenvolupament dels joves artistes (ESAEM), i després comptarem amb una sala de gairebé 1.000 localitats.

¿En quin moment pensa en Lluís Pasqual per perquè es posi al capdavant del teatre?

A. B.: Des del mateix moment en què queda lliure pels motius que tots coneixem. A mi m’interessava portar-lo amb nosaltres per moltes raons, entre elles perquè contribueix a donar-li una dimensió diferent a tot això. Lluís és un referent del teatre espanyol i europeu de les últimes dècades, però a més m’uneix a ell una gran amistat després d’haver treballat junts en tres ocasions quan era director del Centre Dramàtic Nacional. La qüestió era com seduir-lo.

¿I què va ser el que més el va seduir a vostè, senyor Pasqual?

Ll. P.: És sempre emocionant assistir a un naixement i al desenvolupament d’un 'baby'. I acompanyar Antonio Banderas en el seu somni em feia especial il·lusió. Però el més interessant en aquest cas és establir un diàleg amb la ciutat, investigar quins són les necessitats específiques que té, i a partir d’aquí, començar a construir.

¿Ja té clares quines seran les línies de la programació?

Ll. P.: Tot està en procés de gestació, no em puc aventurar a parlar de les línies de la temporada. De moment estem concentrats amb el desenvolupament de les obres per si mateixes. Tothom que ha fet reformes a casa seva sap que ha d’estar atent perquè surtin bé. No és que no tingui idees, però un teatre no té sentit si no és necessari per a la gent d’aquesta ciutat, s’ha de convertir en un epicentre energètic. I això és el que estudiaré amb deteniment.

¿Quin paper hi jugarà l’Escola de Joves Artistes?

Ll. P.: Serà com al planter del Barça. Un lloc on formar i on posar en pràctica l’aprenentatge.

¿Es posen a vostès mateixos algun tipus meta?

Ll. P.: Quan no existia Ikea, o Zara, ningú els necessitava, i no obstant ara sembla que no es puguem viure sense ells. En el teatre passa el mateix. No es pot arribar a ser imprescindibles en un sol any. Així que ens en donarem cinc de marge.

¿I quins serien els principals reptes a què s’enfronta el model que plantegen?

Ll. P.: Que no existeixi una llei de mecenatge. No hi ha manera de vehicular diners per a la cultura que no sigui a través d’institucions públiques. Si aquest projecte funcionés podria donar una empenta a aquesta llei que em sembla fonamental que existeixi.

¿Poden parlar-nos del tema del finançament i el pressupost?

A. B.: No està completat el pressupost del teatre, però sí que hi ha una sèrie de perspectives que estem complint. CaixaBank ha entrat com a principal inversor. La importància dels patrocinadors en un teatre privat és fonamental, perquè el que faran és afirmar, donar-nos la possibilitat d’experimentar al principi, de conèixer-nos i reconèixer-nos, de créixer a poc a poc. Ens donen una garantia, uns fons que ens permetran no començar amb l’angoixa de pensar què passarà si el públic no ve. Evidentment, és una cosa que ens preocupa i estem començant a treballar en estratègies per garantir la solvència, però en el terreny artístic ens sentim lliures i tranquils.

Ll. P.: Això no ens converteix en un teatre ric, sinó en un teatre que té un recolzament, un matalàs. Mai arribarem als pressupostos que tenen els teatres públics, tot i que la gestió també serà diferent: un equip molt bo, però molt més petit.

¿S’ha recuperat, senyor Pasqual, de les ferides després de la seva sortida del Teatre Lliure i de les acusacions de les quals va ser objecte?

Ll. P.: Els éssers humans canviem totes les cèl·lules cada set anys. A mi, en set mesos me n’han mudat unes quantes. He girat full. Per sort, no soc nostàlgic. La gent de teatre no ens podem permetre posar-nos malenconiosos, no podem repetir el que vam fer el dia anterior, ens hem de renovar constantment.

De fet, no ha parat en els últims mesos: el 'Romancer gitano' amb Núria Espert al Teatre de la Abadía, 'El sueño de la vida' al Teatre Español i ara prepara 'Doña Francisquita' a la Zarzuela i una obra de De Filippo a Nàpols.

Ll. P.: M’he estalviat temps en un psiquiatre gràcies que he continuat actiu. Hi ha gent a qui se li posa bé l’aigua, i el meu medi natural és una sala d’assajos. Això no vol dir que no m’hagi sortit més d’un herpes. Però ja no en tinc, ja estic net.

¿Tenen por de veure’s qüestionats a cada pas que facin?

A. B.: Cary Grant deia una cosa molt interessant. Quan es llança una calúmnia, és igual que pujar un dia de molt vent a una terrassa i trencar un coixí de plomes i veure com el vent se les emporta. Quan es rectifica la mentida i es vol esborrar el que ha passat, ja no es pot, perquè resulta impossible ficar totes les plomes una altra vegada a dins del coixí.

¿Se sent identificat amb aquesta metàfora, senyor Pasqual?

Ll. P.: Jo he hagut de viure amb això de les 'fake news' des de fa uns quants mesos. I és difícil. Perquè només interessa el moment en què es trenca el coixí, no quan es recullen les plomes. No he vist a la premsa ni a les xarxes socials interessades en l’informe psicosocial que se li va fer al personal del Teatre Lliure per saber si jo era la representació diabòlica d’Hugo Chávez. ¿I saps per què? Perquè el resultat ha sigut que l’empresa disfruta d’un 80% de felicitat laboral. Només un sis per cent del personal es troba estressat, cosa que equivaldria a 2,1 persones. ¿En quines empreses passa això? En molt poques, però a ningú li interessa rectificar, només delectar-se en les misèries.

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

¿Quina importància té l’obertura d’un nou centre neuràlgic cultural en un territori, l’andalús, on Vox ha agafat tanta força en les últimes eleccions autonòmiques?

Ll. P.: La mateixa que abans, o fins i tot més. Perquè el teatre és sempre un espai de llibertat, una paraula que no s’uneix gaire bé als postulats de Vox.