Paco Ibáñez, un galop infinit al Palau

El 50è aniversari del doble àlbum de l’Olympia de París no ha alterat el pols a Paco Ibáñez, que continua prenent-se els seus recitals amb la serena i generosa disposició de sempre, donant a entendre que la millor manera de servir l’efemèride és actuar com si res especial passés. Aquest divendres, al Palau (Festival Mil·lenni), va oferir un altre dels seus recitals oceànics, tres hores d’abraçada als poetes, de cant multilingüe i, per descomptat, de furiós galop amb horitzó reparador: una vegada més, “fins a enterrar-los al mar”.

Negre de dalt a baix, cama esquerra sobre la cadira per recolzar-hi la guitarra i ni un sol paper, improvisant al vol la selecció de cançons i recorrent les lletres des del més profund, més enllà de la memorització, en confluència íntima amb el vers. Va començar apuntant a la condició humana amb traç sarcàstic a ‘Es amarga la verdad’, text de Quevedo, amb formes tènues, i apel·lant aviat al record “als valents republicans” a través de Cernuda (‘Un español habla de su tierra’) amb la minuciosa guitarra de Mario Mas.

En quatre llengües

A Paco Ibáñez li pesa la història i rebel·lant-se en contra seu va voler recordar que “som un país plurilingüe, amb quatre idiomes i quatre nacionalitats”. Donant exemple, va cantar en gallec a Antonio García Teijeiro (‘Que ocorre na terra’), en el seu “basc de mas, doncs” a Mikel Laboa (‘Txoria txori’) i en català, a l’Espriu  de ‘Barques de paper’, que va dedicar “a aquests que s’han emportat a Madrid”. Moment en què va esclatar el crit de “llibertat presos polítics”.

Veu dolça però ferma per donar infinita vigència a ‘Lo que puede el dinero’, text del segle XIV de l’Arcipreste de Hita, i per cantar al mestre Brassens, “el més gran”, a ‘La mala reputación’. Records de la seva mitja vida assentada a França, quan va congeniar amb el traductor Pierre Pascal i el pintor cinètic Jesús Soto. Tot i que “París cada dia és una mica menys París”, va lamentar, assolada per una “greu decadència cultural” i per la “macdonalització”.

La companyia de Goytisolo

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Després d’una pausa, el trobador va tornar al so de ‘Como tú’ (León Felipe), elogi de la “pedra petita” que llançada per una fona pot canviar el destí del món, i es va deixar acompanyar pel bandoneó de César Strocio a la malenconiosa ‘Escucha abandonada’. José Agustín Goytisolo una vegada i una altra, a ‘El aire de los chopos’, aquí amb el saxo de Gorka Benítez en equilibri subtil, i en els favorits populars de l’Olympia: ‘Érase una vez’, ‘Me lo decía mi abuelito’ i ‘Palabras para Julia’.

Tancant, la pedra de toc del seu repertori. “Abans que la demaneu la cantaré”, va anunciar llest per agafar Alberti de la mà i envoltar-se del cant del públic en ‘A galopar’, per les causes passades i les que vindran.