Fracassats, sense glamur, flatulents... Així són els nous espies literaris

Després de l’època daurada de la novel·la d’espionatge, durant la guerra freda, amb referents com John Le Carré, Graham Greene, el Bond d’Ian Fleming... “el gènere va fer una llarga migdiada”, confirma el britànic Charles Cumming (1971), a pocs metres del seu compatriota Mike Herron (1963), amb qui participa al festival BCNegra, que acaba aquest diumenge, els dos ‘culpables’ d’aportar aire fresc a les noves trames protagonitzades per agents secrets. “Abans del 2001 em va ser difícil publicar la meva primera novel·la ‘A spy by nature’. Es considerava que comercialment la novel·la d’espies havia mort. Però llavors Putin va arribar a la presidència de Rússia i va fer reviure l’esperit de la guerra freda, i va arribar l’11-S, i Al-Qaida i l’amenaça del terrorisme islamista va continuar provocant por amb els atemptats d’Atocha, els de Londres... I la gent ha vist que l’espionatge no ha sigut mai més important a l’hora de garantir la seva seguretat”, explica Cumming, que presenta ‘Complot en Estambul’ (Salamandra Black).

Amb ell coincideix plenament Herron, autor de ‘Caballos lentos’ (també a Salamandra Black), qui ha trencat clixés amb el seu protagonista, el descurat, gras i fins i tot flatulent Jackson Lamb, un agent mordaç i d’afilada llengua, cap de la Casa de l’Aiguamoll, un departament fictici dels serveis secrets britànics on aniran a parar els agents caiguts en desgràcia, que han ficat la pota alguna vegada. “Que un espia sigui infal·lible i glamurós és un tòpic que ja va començar a qüestionar Len Dighton a les seves novel·les en resposta a Ian Fleming. Hi ha una tendència en tota la ficció, i també en el gènere d’espies, d’humanitzar els personatges i mostrar els seus costats foscos. I a mi també m’interessen aquests elements humans”. 

Lamb i els seus nois, aquests “cavalls lents” de la Casa de l’Aiguamoll, són en part perdedors, “però no se senten així. Es consideren herois i heroïnes i les seves lluites internes tenen molt a veure amb voler recuperar les seves carreres professionals”. En una situació similar col·loca l’escocès Cumming el seu personatge principal, que ja apareixia a ‘En un país extraño’: l’agent del MI6 Thomas Kell, apartat del servei secret anglès després d’una errada en una missió però a qui la seva cap dona una oportunitat si troba un talp. 

“La gent demana espies heroics, superherois com Bond o Jason Bourne, amb unes habilitats excepcionals i gran carisma, que aconsegueixen resultats extraordinaris amb relativa facilitat, perquè vol creure que aquest tipus de persones existeix –assenyala Cumming–. Però no és així. La majoria d’oficials d’intel·ligència i espionatge, sigui a Londres, Washington o Madrid, són com vostè i com jo, tenen una feina, una família, fills, pares malalts... La diferència és que viuen en un món paral·lel perquè en allò que fan hi ha un secret imprescindible i són capaços de descobrir informació molt valuosa”.      

   

Els dos escriptors tornen a coincidir en la importància dels personatges per sobre de la trama d’espionatge. “Segurament no recordes la trama de gaires històries de Bond, d’Smiley, de Sherlock Holmes, però sempre recordaràs el protagonista. Els personatges han de ser realistes”, sentencia l’escocès, qui es va abocar al gènere després d’haver sigut entrevistat per l’MI6 i haver fet uns exàmens i proves psicològiques. “però jo no era la persona que buscaven i jo no volia treballar per a ells, així que em vaig decidir a escriure sobre aquest món... Tot i que si hagués treballat per a ells seria això mateix el que hauria de respondre...”, fa broma Cumming, que s’ha assessorat amb gent dels serveis d’intel·ligència i que considera Le Carré com el seu mestre, “un tòtem” del gènere. “totes les meves novel·les tenen homenatges a les seves. A ‘Complot en Estambul’ és a l’inici de ‘L’espia que tornava del fred’. Ell, amb Greene i Eric Ambler van convertir el ‘thriller’ en una cosa social que analitzava les circumstàncies personals a més de les polítiques”.

A ‘Caballos lentos’, un grup d’extrema dreta segresta un britànic d’origen pakistanès i amenaça de decapitar-lo en directe a internet. A la novel·la, que Herron va escriure poc després dels atemptats del metro de Londres, va abocar una de les seves “pors”: “Que allò provoqués la demonització de tota una comunitat sencera a causa de les accions d’uns quants guillats assassins. Per desgràcia això és el que ha passat: veiem l’auge dels partits d’extrema dreta al Regne Unit i a tot Europa i el món. Crec que empitjorarà”. I recorda que quan l’escrivia, el 2008, alguns personatges parlaven de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. “I em van dir que era un bogeria, que m’equivocava al retratar aquest paisatge polític. Tant de bo hagués estat equivocat”, lamenta sobre el 'brexit'.

El tema que aborda Cumming és la recerca del talp, l’agent doble. “Em va interessar saber perquè algú, després de l’11-S, podia trair el seu país. Hi ha diverses raons. Alguns dels famosos Cinco de Cambridge [entre ells Kim Philby, reclutats als anys 30 pels russos en aquella universitat i que van treballar per a la KBG] ho van fer per ideologia, perquè creien que el marxisme era el camí polític correcte per a Occident. Philby apel·lava al seu narcisisme i a la seva vanitat, se sentia únic pel fet de ser dipositari de secrets tan importants. Altres per diners”. Però diferencia aquests motius amb què avui podria tenir “un musulmà jove de Barcelona o Manchester que després de creure en l’Estat Islàmic com a solució als problemes del món s’hagués adonat del seu error i decidís ser agent de l’MI6”.       

Notícies relacionades

Les millors novel·les 'noir' de l'allau que arriba amb BCNegra

Eugenio Fuentes se submergeix en la trama franquista de robatori de nens a 'Piedras negras'

Per a l’escocès, el cas dels Cinco de Cambridge va sacsejar les classes socials altes britàniques perquè “eren membres de l’‘establishment’, homes amb una situació familiar i social privilegiada, i la gent no va poder creure que els havien traït aliant-se amb l’enemic”.

Tot i que no tot són ombres en l’espionatge del seu país ja que, com constata, “la franquícia de Bond ha ajudat molt l’MI6, la seva marca s’ha beneficiat d’ell perquè li ha donat una imatge mundial d’eficients i d’obtenir resultats. En canvi, la saga de Bourne, tot i que m’encanta en el cine, ha induït a error sobre moltes de les tecnologies fetes servir. Això que algú en un búnquer llunyà detecti una paraula perillosa en la teva conversa de mòbil i de seguida aparegui un pilot per detenir-te...”.