'Verano del 84': reciclatge eficient

Si ni 'Stranger things' ni 'It' (2017) haguessin existit mai, una pel·lícula ambientada en els 80 i plena de referències pop sobre un grup d’adolescents que intenten resoldre un misteri podria haver sigut aplaudida pel seu enginy i la seva astúcia retro. Però el cas és que existeixen i, per tant, és gairebé lògic donar per fet que el seu èxit és bona part de la raó de ser de 'Verano del 84', que a més evidencia similituds clares en termes d’escenari i estètica.

En qualsevol cas, recordem que aquests models no van inventar res. D’entrada, subúrbia –és a dir, l’Amèrica de les 'urbs' fetes de cases amb jardí– ja havia sigut oficialment declarada com el lloc on el somni americà es converteix en malson per incomptables pel·lícules, d’'El graduat’ a 'Vellut blau' passant per 'Poltergeist'. I com convertir una aventura juvenil en un ritu de pas a l’adultesa és una cosa que ja ens van ensenyar títols com 'E.T., 'Els goonies' i 'Compta amb mi'.

Notícies relacionades

Disney a Hawaii

Privilegiats impunes

És veritat que 'Verano del 84' no aconsegueix fer res particularment nou amb la fórmula, en part a causa de tots els problemes de lògica i les improbabilitats que omplen la narrativa i ens distreuen de l’acció, per les vagues caracteritzacions i per aquelles al·lusions a Spielberg i els Gremlins que semblen haver sigut intriduïdes amb calçador.

Però també és veritat, d’altra banda, que la pel·lícula mostra molt bona mà a l’hora de construir tensió i d’agafar-nos amb el peu canviat tant mentre s’endinsa en terrenys foscos com a l’assolir el seu impactant clímax; i, en el procés, el que prometia ser un mer elogi de la nostàlgia aconsegueix funcionar eficaçment com a exploració de les zones fosques que sovint esquivem al mirar enrere.