fàbrica d'anglòfils

Històries d'El Ave Turuta, o com es va gestar Sir Tim O'Theo

La renascuda editorial Bruguera recopila en un volum algunes de les millors historietes de l'estimadíssim detectiu anglès (amb majordom) que van crear als anys 70 Raf i Andreu Martín

El guionista revela la influència del novel·lista P. G. Wodehouse, que viatjava a Anglaterra a documentar-se i la seva sorpresa al veure que a Espanya hi proliferaven bars anomenats El Ave Turuta

Històries d'El Ave Turuta, o com es va gestar Sir Tim O'Theo
4
Es llegeix en minuts
Kiko Amat
Kiko Amat

Escriptor

ver +

Gorres planes i patilles. Lluvia pertinaç, esquirols amb títols nobiliaris. 'Bobbies' i majordoms. Pintes de cervesa (en gerra de llauna). Pubs batejats amb aparellaments impossibles (El Manganeso i La Rabadilla). 'Country houses'. Puré de pèsols; te a les cinc. Vestits de 'tweed’ i pipes fumejants. Els Beatles i l’Esbudellador. Bolets i paraigües. Dandis i 'cockneys'. Ian Buruma va dir que tota anglofília era, com el llistat previ, una fantasia. Voltaire, notori anglòfil, exclamava al seu 'Diari filosòfic', del 1756: "¿Per què el món no es pot assemblar més a Anglaterra?". Naturalment, com també va afirmar Buruma, la idea que Voltaire tenia del Regne Unit era una caricatura. Una pel·lícula que s’havia muntat el savi esnob.

El fantasma Mac Latha, impertinent llogater de Las Chimeneas / RAF

És el més habitual. L’Anglaterra amb la qual, al llarg dels segles, ha fantasiejat la confraria d’anglòmans acostuma a ser una versió millorada (per no dir il·lusòria) de l’original. Una ficció, d’acord, però perfecta. Gairebé tan perfecta com ho va ser la versió 'oficial’ de la meva entrada a l’anglofília, als nou anys: llegir 'El vent entre els salzes’, de Kenneth Grahame: una plàcida Arcàdia d’animals antropomòrfics, anglesos fins a la medul·la, que gandulejaven fluvialment, desfeien (dolços) greuges, menjaven pastís de fetge i cuidaven les seves llars (la domesticitat és un venerable atribut anglès). Però l’aparició de 'Lo mejor de Sir Tim O’Theo' ha llançat la proverbial galleda d’aigua freda sobre el meu deliri de concepció. Ara ho recordo (maleït sigui), en realitat vaig començar a obsessionar-me per l’anglès gràcies a un còmic espanyol (¡oh, oprobi!).

Fill de Jeeves

Sir Tim O’Theo va ser una sèrie d’historietes que va publicar Bruguera durant els setanta i vuitanta. Dibuixava el gran i ja mort Joan Rafart, Raf, i la majoria de guions eren de l’escriptor català Andreu Martín. El seu protagonista era el provecte detectiu aristòcrata que donava títol al còmic (nom complet: "Sir Timoteo Archibaldo O’Theo, dels O’Theo de Belfast;" o sigui, que –¡desengany!– en realitat era irlandès). Sir Tim es dedicava a resoldre enigmes per pur vici, ja que vivia de l’aristocràtic aire. Solia treure-li les castanyes del foc un eixerit 'butler' (Patson), en casos que el talòs policia local (Blops) ni olorava. Oh: també tenia d’ocupa un fantasma escocès (McLatha) que el torturava a base de solos de cornamusa.

"Quan em van demanar guions sobre un detectiu i el seu majordom el primer que vaig pensar va ser en Bertram i Jeeves. La saga Jeeves és una de les millors coses de l’humor literari"

Andreu Martín

Guionista

La paròdia sembla que té un origen, diguem-ne elemental (Sherlock Holmes i el Dr. Watson), però Andreu Martín hi afegeix un matís: "Jordi Bayona, de Bruguera, tenia dissenyats els personatges i la primera intenció. Jo havia escrit guions policials que li agradaven, així com el 'Campeonio' de Raf. La idea de Bayona era fer una paròdia de Holmes. Però a mi en realitat m’inspirava l’esperit d’aventures en entregues que llegia en revistes com 'Tintin' i 'Spirou', les dues belgues. Volia fugir del gag tòpic de Bruguera, que era molt repetitiu. D’altra banda hi havia la influència del novel·lista P. G. Wodehouse. "Quan em van demanar guions sobre un detectiu i el seu majordom el primer que vaig pensar va ser en Bertram i Jeeves. La saga Jeeves és una de les millors coses de l’humor literari"

Anglomania certificada

Notícies relacionades

Més enllà de l’humor i les càbales, els lectors aplaudien l’ambientació. El còmic, amb els seus paisatges bromosos, les seves cases de camp (Las Chimeneas) i poblets britànics ("Bellotha Village, als afores de Londres, Anglaterra"), la seva càlida amalgama de trets emblemàtics (tòpics, però no per això menys veraços) del caràcter anglès –des de la floricultura a la jerarquització social– transmetia una certa autenticitat. "Raf aportava moltes coses de la seva collita –afirma el guionista–, però alhora era fidel als meus guions, i jo buscava plasmar l’ambient britànic. Raf era un professional: dibuixava el que li deien. No es tornava boig; les dates d’entrega a Bruguera limitaven les opcions dels dibuixants. Però jo me n’anava a Londres, ho fotografiava tot i l’hi passava. Per exemple, el rètol rotatiu de Scotland Yard. Eran iniciatives meves per donar-li autenticitat al còmic".

Les siluetes de Sir Tim O’Theo i Patson, al pub The Crazy Bird, amb freqüència traduït com a El Ave Turuta / RAF

‘Carajillos’ a El Ave Turuta

En realitat, Raf també era anglòfil. Fins i tot havia dibuixat, a començaments dels seixanta, per a revistes britàniques com 'Radio Fun o 'Buster'. Raf i Martín, així, van crear junts un inoblidable món anglorural, deutor tant de Guillermo Brown com de la factoria Ealing, que va tocar una fibra insospitada en el públic espanyol. De cap altra manera no s’explica l’abundància de bars (reals) amb el nom que ja sospiten. "La broma que el pub del poble, The Crazy Bird, –contesta Martín– es tradueixi diferent en cada menció ("El Pájaro Loco", "El Ave Turuta"...) era la meva manera de riure’m de les males traduccions de l’època, en les quals, per exemple, el Club de los Zánganos de P. G. Wodehouse en un altre llibre es deia el Club de los Gandules, i en un altre el Club de los Gamberros. Aquest tic va ser molt estimat, i va engendrar bastants bars anomenats El Ave Turuta per tot Espanya. Jo desconeixia aquest fet, pensava que Sir Tim O’Theo era un personatge menor, del tot oblidat, fins que un dia passejant per Segòvia vaig topar amb un Ave Turuta. Vaig al·lucinar, com et pots imaginar. Després em van dir que al carrer Serrano n’hi havia un altre. I a Barcelona un altre. No m’ho podia creure".