Eduardo Paniagua, música de quan el Mediterrani «no era una frontera»

Aquella península Ibèrica on, en temps medievals, es va obrir pas l’islam sense que s’esfumessin ni les empremtes cristianes ni les jueves obre un imaginari inspirador per a Eduardo Paniagua, referencial instrumentista i investigador de la música antiga, que estableix ara audaces aliances amb el barceloní Pedro Burruezo i el sudanès Wafir S. Gibril. El recital ‘Trovadores de las tres culturas’, que el trio oferirà aquest dijous en el cicle Caprichos de Apolo (i divendres a la Casa Irla, de Sant Feliu de Guíxols), apareix com una metàfora de la convivència de religions i llengües, “i amb el missatge que és una música feta per amics, cadascun, amb la seva tradició i herència”.

El cognom Paniagua és portador d’aquesta memòria ancestral: fa dècades que tant ell com el seu germà petit, el Luis, la conreen, incloent episodis com el grup Babia, que a començaments dels 80 els va associar a una altra figura clau, Luis Delgado. Ara, en el seu trio amb Burruezo (l’exmembre de Claustrofobia, al capdavant del seu canviant Camerata) i Gibril, Eduardo Paniagua proposa un repertori que acudeix al “misticisme amb un llenguatge que pot tenir una dimensió tant d’amor humà com diví”, en què es creuen textos en àrab, castellà, català, galaicoportuguès i llatí.

El curs del Mare Nostrum

Composicions, algunes, de Burruezo, i d’altres, d’autors remots. “El 60-70% venen d’enrere”, explica Paniagua. "D’Alfons X el Savi o d’un poeta andalusí com Sustari, místic del segle XII que va néixer a Granada i que va viatjar per tot el Mediterrani, quan aquest mar era un curs de civilització i no, com ara, una frontera". Poemes i músiques d’una altra era a què s’ha pogut tenir accés ja sigui a través de “còdexs amb partitures transcrites pels musicòlegs” o mitjançant “la tradició oral”. En tots imprimeixen ells el seu caràcter, donant-los “un tempo, una expressivitat o un caràcter èpic o recollit,” i també “un punt d’improvisació i de risc”.

Aquí té un paper la veu solista de Pedro Burruezo, amb la seva manera “efusiva, expressiva, fins i tot amb gesticulacions”, que potser distancia el conjunt dels rigors acadèmics. Però al cap i a la fi, ells no estan “tocant en una mesquita ni en un temple”, sinó més aviat “en una cort, cantant cançons d’amor tant dirigides a un amant com a l’estimat Déu”.

Menys decibels

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

Paniagua té reserves respecte “al pop i la música que està encotillada per la gravació discogràfica i l’explotació industrial”. I amb l’amplificació acústica, a què s’acollirà la seva música a Apolo. “Quan veig que m’he de sotmetre a la tirania de la megafonia sempre demano als tècnics: ‘Quan la tinguis ajustada, sisplau, baixa quatre o sis decibels’. Perquè per a aquesta música no fa falta un gran volum, sinó que el públic busqui el so i hi posi atenció”.

Però Paniagua atresora experiència a fer brillar el seu músic en contextos diferents. “En els 80 vaig tocar a Rock-Ola, a Madrid, que era un temple del rock’n’roll més agressiu, i vam aconseguir una espècie de tranquil·litat en el públic”. Ell toca el saltiri i les flautes, Burruezo s’encarrega d’un instrument de corda, el mondol algerià, i Gibril, el llaüt àrab i la flauta ney. Tots manegen, a més, percussions. Una formació “molt transversal”, estima. “No hem inventat res, tot i que la nostra posada al dia d’aquest repertori és 100% contemporània”. Així, un escenari com el d’Apolo pot presentar, apunta, “més facilitat de compressió que un festival de música antiga”.