László Nemes: «Estem a punt de l'autodestrucció, i no en som conscients»

Per convertir-se en la nova sensació del cine d’autor en va tenir prou amb una pel·lícula: ‘El fill de Saül’ (2015), un esgarrifós passeig pel camp d’extermini d’Auschwitz que va avivar el debat sobre els límits de la representació de l’Holocaust. En el seu segon llargmetratge, ‘Atardecer’, torna a viatjar a un temps i un lloc marcats pel caos, la paranoia i la desraó: la ciutat de Budapest en els prolegòmens de la primera guerra mundial.

¿Què el va atreure de l’època en què l’acció d’‘Atardecer’ se situa?

Especialment, que es tracta d’un moment de la història en què la humanitat es va trobar en una dilema. La societat era sofisticada i esplendorosa, i tenia un gran futur, i malgrat tot això, d’alguna manera, va començar a aniquilar-se a si mateixa. Al llarg dels anys següents es van succeir les guerres, els genocidis i les dictadures. Vaig voler viatjar a aquella època per reflexionar sobre el que va passar i sobre si podria haver-se evitat.

¿Sent que un segle després, d’alguna manera, ens trobem en una situació similar?

Tornem a ser al caire del precipici. Penso, per exemple, en l’amor il·limitat i incondicional que sentim per la ciència i la tecnologia. Ens estem convertint en esclaus de les màquines i dia a dia anem renunciant una mica més a la llibertat que se’ns pressuposa com a éssers humans. Estem a punt de l’autodestrucció, i no crec que en siguem plenament conscients. 

Rodar ‘Atardecer’ no li deu haver resultat fàcil, tant per la mida de la producció com sobretot per totes les expectatives que hi havia posades sobre vostè després de l’èxit mundial d’‘El fill de Saül’ (2015). ¿Com se les va arreglar per mantenir la calma?

Ha sigut un procés molt difícil. Cada dia de rodatge implicava nous contratemps relacionats amb els gegantins decorats, o amb els milers d’extres, o amb els cavalls, o amb les complicacions derivades de la posada en escena que vaig dissenyar per a la pel·lícula. Tot i que he de confessar que les dificultats em sedueixen i m’inspiren moltíssim.

Formalment, ‘Atardecer’ s’assembla molt a ‘El fill de Saül’. A tota hora la imatge està enganxada a la cara del personatge protagonista, que està en permanent moviment. ¿Per què?

Vaig voler submergir l’espectador en un món personal i subjectiu i assegurar-me que no tingués plena consciència del que passa, i donar-li l’oportunitat que descobreixi i examini la realitat alhora que ho fa la protagonista. No m’interessa el cine històric típic, que ens ofereix una visió omniscient del passat. Una cosa que detesto de la majoria de les pel·lícules actuals és que ho expliquen tot i li posen les coses massa fàcils al públic.

Notícies relacionades

'Atardecer': l'agitació austrohongaresa

Jordi Hurtado, reconegut amb el Premio Nacional de Televisión

¿Creu que al cine actual li falta experimentació?

Absolutament. Gairebé tot es basa en les mateixes fórmules narratives i els mateixos efectes dramàtics. Fa 50 anys era molt més fàcil prendre riscos i innovar, hi havia molts més autors disposats a trencar les estructures habituals. Actualment, la majoria de directors fan les seves pel·lícules amb l’objectiu d’agradar a la quantitat més gran possible d’espectadors. Jo, en canvi, sé que les meves pel·lícules tindran almenys tants detractors com defensors, i m’agrada que sigui així.