Pablo Trapero: «Si Espanya no tanca ferides, potser tornen a sagnar»

Després d’obtenir l’èxit comercial més important de la seva carrera gràcies a ‘El clan’ (2016), el més internacional dels cineastes argentins torna a la cartellera amb la seva desena pel·lícula, el melodrama ‘La quietud’. Al film penetra a l’interior d’una luxosa hisenda els armaris de la qual oculten tota mena de draps bruts: traïcions conjugals, fills de pare incert, odis materns, enveges fraternals, abusos sexuals, relacions gairebé incestuoses i, de fons, les culpes acumulades durant la dictadura argentina i mai purgades.

La quietud és una pel·lícula diferent a la seva filmografia per diversos motius. ¿La va dissenyar com a tal deliberadament?

Crec que sí. En primer lloc perquè he volgut penetrar en un univers eminentment femení, i això és una cosa que per mi, atesa la meva condició d’home, va ser tot un desafiament. El món penitenciari que vaig retratar a ‘Leonera’ (2008) també estava habitat per dones, però les seves regles eren masculines. A ‘La quietud’ els homes són als marges. A més, és la meva primera pel·lícula en molt de temps que basa la narració en les trobades entre personatges, i on amb prou feines hi ha història. Una dona torna de l’estranger i es troba amb la seva germana i la seva mare; una de les dues és la filla preferida; al pare li passa una cosa inesperada... i ja.

Així mateix, és la primera de les seves pel·lícules que pot considerar-se un melodrama. ¿Què li va interessar del gènere?

Que suposava un repte, perquè mai abans l’havia tocat. I també que és un gènere injustament injuriat, suposo que per culpa de les telenovel·les. Però algunes de les millors pel·lícules de Luis Buñuel tenen molt de melodrama, com ara ‘Viridiana’ o ‘Belle de jour’, i el mateix pot dir-se de clàssics de Hitchcock, com ‘Rebeca’ o ‘La finestra indiscreta’. Salvant les distàncies, hi ha alguna cosa de tots ells a ‘La quietud’.

Sí és cert, d’altra banda, que ‘La quietud’ connecta amb la seva pel·lícula immediatament anterior, ‘El clan’ (2016), en tant que totes dues reflexionen sobre la dictadura argentina...

Em vaig adonar de la relació a posteriori, quan ‘La quietud’ ja estava en fase de muntatge. Si bé són molt diferents en termes de gènere, to i peripècia argumental, totes dues parlen d’aquells que van treure profit de la dictadura, per acció o per omissió. A ‘La quietud’ hi ha una generació de dones joves que al principi és aliena als pecats del passat dels seus pares i que, quan aquesta evidència els cau a sobre, es veuen obligades a actuar i a prendre decisions traumàtiques, en part perquè comprenen que elles també en són responsables. Sempre m’ha fascinat aquesta capacitat que tots tenim de tirar pilotes fora respecte als mals col·lectius. La culpa la té el veí o el polític de torn, però mai nosaltres mateixos.

¿D’on prové aquesta necessitat d’explorar el passat del seu país?

No sé si és perquè vinc d’un país on la psicoanàlisi està tan estesa, però el cert és que per mi és molt important fer aquest tipus de reflexions. Si no aprenem d’allò que ens va causar tant dolor no serem capaços d’evitar que torni a passar.

En aquest sentit, ¿creu que l’Argentina ha tancat les seves ferides de forma adequada?

Tot el que es va fer era necessari i, tot i que potser el procés no va ser perfecte, sempre és millor un procés imperfecte que un procés inexistent. Es va obrir un procés de reflexió sobre el que va passar, i aquells que van fer possibles les atrocitats comeses durant la dictadura han anat passant pels tribunals. És un procés lent, són ferides que trigaran generacions a cicatritzar. Però almenys ara el meu fill pot estudiar el que va passar com una cosa estrictament històrica, i jo sento que és inconcebible que una cosa així ens torni a passar. Pel poc que jo sé del seu país, allà aquest procés mai va existir, i això és perillós. Si Espanya no tanca ferides, potser tornen a sagnar.

Durant 2019 codirigirà la sèrie ‘Patria’, basada en el llibre de Fernando Aramburu. ¿Veu algun paral·lelisme entre les conseqüències que el conflicte basc va tenir sobre la gent i les que va tenir la dictadura argentina?

Sens dubte. Crec que tant ‘Patria’ com ‘La quietud’ parlen de famílies amb l’armari ple de cadàvers, travessades per una història de violència que modifica de forma traumàtica el seu si. Tot i que, tristament, aquestes històries no són patrimoni de l’Argentina o Espanya.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Com sabrà, ‘Patria’ ha sigut tot un fenomen social a Espanya. A l’hora d’adaptar el llibre a la pantalla, ¿això l’intimida?

Soc conscient que la sèrie causarà un gran impacte quan s’estreni; per alguns serà dolorós, per a d’altres un alleujament. Però en qualsevol cas generarà molt debat, i això per mi és molt important en tots els sentits. De fet, és una cosa que sempre busco a les històries que explico: que més enllà del resultat audiovisual hi hagi una dimensió social derivada de la reacció de l’espectador. De fet, allà és on comença la veritable vida de les pel·lícules.H