'Perdidos en París': poètica francesa

‘Perdidos en París’ és una pel·lícula que proposa més coses de les que aconsegueix. En les seves imatges sobrevola la inspiració de Jacques Tati, del Léos Carax més poetitzat, del georgià Otar Iosseliani i les seves comèdies etíliques i fins i tot té un moment de ‘slapstick’ a les altures a l’estilHarold Lloyd i una seqüència, la d’un home i una dona que dormen en llocs diferents però somien que s’estimen al mateix llit, que és un evident homenatge a ‘L’Atalante’, el film-far més lluminós del cine francès d’entre guerres.

El seu problema és que encarrilar tota aquesta poètica cinematogràfica, entre naïf, còmica i fantasiosa, és una tasca complicada. O tot funciona amb la precisió d’un mecanisme de rellotge analògic o tot es desborda. Entre el sublim i el ridícul, un territori fronterer sobre el qual han transitat des d’obres mestres fins a títols mediocres.

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

El film realitzat i interpretat per Dominique Abel i Fiona Gordon no és ni una cosa ni l’altra. Li sobren alguns gags protagonitzats per un dels seus personatges, l’indigent parisenc que troba la motxilla d’una despistada bibliotecària canadenca que ha vingut a París per trobar la seva tia desnonada (l’última interpretació d’un altre far del cine francès, Emmanuelle Riva, protagonista d’‘Hiroshima mon amour').

Li falta també més fluïdesa narrativa, ja que de vegades el film sembla més una successió d’escenes exitoses que un conjunt ben acoblat. Però té moments enlluernadors a la vora del Sena o dalt de la torre Eiffel, escenes de ball entre personatges al marge de tot que aplaudiria Aki Kaurismäki i una ingenuïtat agradable.