Dyango: "Si m'ha de passar alguna cosa, que sigui a l'escenari"

José Gómez Romero, Dyango, tità de la nostra cançó romàntica, commemora el seu 50è aniversari de carrera amb un concert aquest dijous en una sala que coneix bé, el Palau de la Música. Fa quatre anys va anunciar el seu adeu als escenaris, una decisió que va rectificar un temps després i que ara sembla fora de lloc després d’haver rebut, fa unes quantes setmanes, un premi Grammy llatí a l’excel·lència musical.

¿Com va ser el fet de reconsiderar el seu retir dels escenaris?

El 2014 tenia el nervi ciàtic enganxat, calcificat, i per això vaig dir que em retirava. Però em van operar i em van deixar nou. I, bé, no em costava dir “m’he equivocat” i ho vaig dir. Pensava que podria viure sense la música, però veig que no, que la música ho és tot per a mi. Si m’ha de passar alguna cosa, que sigui a l’escenari.

Es fill de músic i té formació de conservatori.

Primer tocava la trompeta i el violí, però vaig acabar decantant-me per l’instrument més bonic de tots, la veu, amb la qual pots expressar no només melodies, sinó també poesia.

¿Quins cantants li agradaven?

Els meus pares aquí a Catalunya van ser Josep Guardiola, Ramon Calduch, Rudy Ventura, Salomé... De fora, Gardel. A l’Argentina, dos periodistes van dir: “Només ens queda un cantant de tango i és català: Dyango”.

A l’Argentina va viatjar ja el 1968. ¿Per què creu que la seva música es va projectar abans allà que aquí?

Amb l’Argentina sento una afinitat des que la meva mare em va ensenyar els tangos de Gardel. Tenia 4 o 5 anys i cantava tangos meravellosament. I a l’Argentina va començar el meu èxit: el meu primer Disc d’Or me’l van donar allà. Després vaig anar saltant a tots els països d’Amèrica, fins als Estats Units. Amb el disquet sota el braç, de país en país, de ciutat en ciutat, de ràdio en ràdio... Crec que soc, i ho dic amb tota la modèstia, dels pocs que han triomfat a tots els països d’Amèrica. Menys al Brasil. Ho vaig intentar cantant en portuguès. I en anglès: ho feia bastant malament.

Amb el temps arribaria a treballar amb el gran tanguer ‘Polaco’ Goyeneche.

Era íntim amic meu. Ell tenia una peculiaritat: no cantava la cançó, sinó que la deia. El tango és això, com els ‘chansonniers’. Sinatra, igual, amb aquell swing que portava dins. Dels francesos, el que més m’agrada és Bécaud. I les cantants italianes: Mina, una cosa fora del comú.

¿Li ha quedat la sensació que a l’altre costat de l’Atlàntic ha tingut més reconeixement que aquí?

Sí, sobretot en els primers anys al meu país era difícil. Tenia discos d’or a Amèrica i quan venia aquí tocava amb el meu grup en sales de festes com Don Chufo o Las Vegas. Fins que vaig guanyar el Festival de Benidorm.

Amb ‘Si yo fuera él’, el 1976. ¿Un punt d’inflexió?

Sí, tot i que vaig guanyar amb la sensació que algú em desitjava alguna cosa dolenta. Durant la meva actuació, hi havia empleats que passejaven per l’escenari traient un llum o movent una cadira... I, tot i que vaig guanyar amb molta diferència de punts i em van donar el premi de la crítica, la gent va començar a cridar “trampa”, “trampa”... I era la cançó més bonica del festival, de Rafa Gil, que firmava com Ray Girado. Em va quedar un cert rancor amb Benidorm.

‘La radio’ ¿era una jugada maquiavèl·lica per guanyar-se a tots els programadors radiofònics del país?

No, no; el que va passar és que soc molt amic de Josep Cuní, que llavors feia un programa a Radio Barcelona, ‘Solos en la madrugada’. Ho feia molt bé. Jo escoltava cada nit José María García i després m’enganxava a Cuní. I una nit se’m va ocórrer una idea i em vaig aixecar del llit per posar-me a escriure la cançó de la ràdio. La lletra i la música.

El 1994 va gravar ‘Un loco como yo’ amb Armando Manzanero. ¿Què va descobrir treballant amb ell?

Que tènia una gran facilitat per fer composicions, sobretot, la seva part poètica. És un dels millors. Tot i que és curiós: ell és fins i tot més fan meu que jo d’ell. El somia amb Dyango. Diu que va a adormir amb les meves cançons.

I, bé, li acaben de donar un Grammy llatí a Las Vegas. ¡Després de tres intents!

¡Vaig jurar que no hi aniria més! Una de les vegades estava seguríssim que me’l donarien. Estava allà assegut, amb l’esmòquing, a punt d’aixecar-me... i diuen: “¡el premi, per a José... Feliciano!” Després m’ho van explicar: ell era l’únic americà i l’únic que coneixien en l’Acadèmia. Ni tan sols va venir a buscar el premi. Però aquest any, finalment, me l’han donat i és bonic perquè és el premi a l’excel·lència musical.

Hi ha un altre cantant d’aquí, de la seva mateixa generació i que va fer també les Amèriques, Moncho, a qui es retrà aviat homenatge amb un concert en què vostè participarà (el 14 de gener a l’Auditori). ¿S’ha comès una injustícia amb ell?

Home, totalment. Però potser ell no ho ha sabut fer del tot bé. Perquè va triomfar a Cuba, però Cuba gairebé no paga. Vas allà a cantar i ja està. Moncho es va oblidar de la resta d’Amèrica. Però s’ha fet una gran injustícia. Per a mi, ell ha sigut el millor del bolero.

¿Del bolero d’aquí?

¡No, en general! Bé, posem que és entre Moncho i Dyango (riu). L’ha cantat meravellosament bé. Sí, el dia 14 anirem a cantar per a ell els que volem fer-ho: Serrat, El Cigala...

En aquests últims anys ha recolzat el procés sobiranista i va prendre part en el Concert per la Llibertat, al Camp Nou. ¿Se sent decebut?

Trist. Tenim un caràcter molt estrany. Quan s’està lluitant per alguna cosa, es posa tota la carn a la graella i es diu “som-hi, anem tots a una”. No sé si s’aconseguiria o no, però tindríem més força. Però aquí, abans de sortir ja ens barallem. Això és el pitjor que hi ha. No podem anar enlloc. Estic decebut, sí, com molts catalans. Però soc dels que pensen que algun dia, jo ja no ho veuré, els meus fills o els meus nets sí que ho veuran.

La seva posició política ¿li ha passat factura a la resta d’Espanya?

La música no té res a veure amb la politica, però sempre hi ha algun exaltat, algú que et diu que et posa en el punt de mira... Potser sí que m’he allunyat una mica i que he fet menys concerts, però no importa.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

I, després d’aquest 50è aniversari, ¿Dyango continua?

¡Fins al 120è! Estic totalment recuperat i amb ganes de continuar, de cantar i de pintar, com sempre he fet.