Serrat: "Vivim un temps en què el consens no val: només la victòria"

L’àlbum ‘Mediterráneo’, publicat el desembre del 1971, s’ha consolidat a través del temps com una obra capital de la cançó d’autor. Una col·lecció de cançons delicada i vigorosa, que transmet sensualitat i precisió paisatgística, posa arrels en el passat col·lectiu i desprèn un ànim vitalista embolicat en una aura poètica. El seu autor, Joan Manuel Serrat, torna a aquesta col·leció en la gira internacional ‘Mediterráneo da capo’, que recala aquesta setmana a l’Auditori del Fòrum (dimarts 18, dimecres 19 i divendres 21). Parlem amb el cantautor quan falten només uns dies perquè bufi les espelmes pel seu 75è aniversari (serà el 27 de desembre).

Després de vuit mesos de gira, ¿quines són les seves sensacions sobre aquests concerts assentats a l’àlbum ‘Mediterráneo’?

És un concert que ha anat evolucionant i que evolucionarà més encara aquests dies a Barcelona. Hi haurà unes modificacions en la segona part, en què entrarà el repertori en català més important.

La seqüència de cançons d’un àlbum no ha de funcionar igual en un concert.

No, i per això la seqüència d’aquests concerts no és la mateixa del disc. Vaig establir un ordre de les cançons diferent.

¿Per motius de ‘tempo’ musical o narratiu?

Per les dues coses, però sobretot és el ‘tempo’ musical el que marca la disposició de les cançons. La seva relació amb el temps, el mar, els personatges..., també té la seva importància, però no és capital perquè aquest disc no es va crear com una història continuada sinó com una sèrie de cançons.

‘Mediterráneo’, l’àlbum en el seu conjunt, ¿simbolitza una actitud davant de la vida?

Sí, sí, segur. És el que vaig buscar. Dins de les possibilitats que donen les cançons, i sense crear un paral·lelisme exagerat, sí que busco ressaltar diverses coses. Primer, la realitat mediterrània. Perquè el Mediterrani, tot i que a vista d’ocell sigui fantàstic i meravellós, és un mar amb seriosos problemes. De contaminació i humans. Això acompanya els concerts. No puc pretendre passar de llarg aquesta matèria. Com no puc passar per alt la importància de la dona en les meves cançons, acostar-me al problema de gènere que estem vivint i prendre posició.

En les cançons hi ha una sensualitat, però, ¿també un tractament de la dona que volia ser diferent del que li dispensava la cançó comercial de l’època?

Sempre he tingut un criteri de la importància de la dona. Com a mare, com a companya, com a formadora... La presència de la dona en les meves cançons és tan important no tant per una qüestió sexual, sinó més aviat d’admiració pel seu paper en la formació, no només la meva sinó de tota la societat. Hem viscut en un temps en què la dona ha tingut una exposició molt marginal, però en canvi ha tingut una gran presència en el món de la formació més pròxim, a casa. És un tema que m’interessa molt recalcar: el perquè de la presència de la dona en les meves cançons, ja sigui com a mare, o com a tieta, o àvia, o d’amors, o de sogra... És allà, en totes les seves formes, constantment.

La inspiració de ‘Mediterráneo’ va sorgir d’uns llocs concrets, com Calella de Palafrugell.

Home, va ser el lloc on es va gestar bona part d’aquest disc. No voldria oblidar tampoc la presència d’un altre lloc de costa, Cala d’Or, a Mallorca, on vaig estar molt. Anava saltant entre els dos llocs, i les cançons van sortir dels dos llocs. Però amb Calella hi han acabat associades unes cançons fonamentals. Només que tanqui els ulls i pensi en aquest disc, apareixen una sèrie de persones i personatges, d’amics, d’amors, de gent d’aquest territori amb qui hi ha un gran lligam.

‘Pueblo blanco’ surt d’un altre lloc, ¿oi?

Neix també al Mediterrani, però més al sud, a Mojácar, Almeria. Allà la vaig escriure, almenys les seves línies fonamentals. És una cançó que per aquesta cosa màgica que té la música i la manera en què cadascú se la fa seva, en altres llocs del món, com l’Argentina, ha generat els moments més emotius, també en tragèdies.

A l’Argentina, el Mediterrani potser és més mític que una cosa quotidiana.

Però ja els explico que tot i que es pensin que és un mar de l’Atlàntic, no s’han de deixar enganyar: l’Atlàntic i la resta d’oceans del món són en realitat afluents del Mediterrani. ¡El temps gravita allà!

En aquests concerts inclou la cançó francesa ‘La mer’, de Charles Trenet.

Sí, sí, no sé si la cantaré a Barcelona. És una espècie de joguina amb què vull fer un homenatge a tots els que han fet cançons sobre el Mediterrani. Abans de nosaltres hi van haver Brassens i Trenet. A mi m’hauria agradat anar fins i tot més enllà i incloure, per exemple, ‘Genova per noi’, de Paolo Conte, però, bé, ja està. Quan un planteja un concert, ja sap que està condemnat a renunciar a unes coses per aconseguir-ne d’altres.

¿Hi ha nostàlgia en aquesta gira?

No ho sé, a mi no m’ha agradat mai la nostàlgia. No m’hi he sentit mai bé a prop. No l’he buscat, i si n’hi ha, és perquè la genera aquell temps passat, aquell temps perdut, diguem-ho com vulguem, que està amb nosaltres. No l’he buscat i no en sento tocant les cançons. Crec que es produeix més en la gent. Potser, per a mi, formar part d’un fet quotidià em dona un espai de distància.

A l’àlbum ‘Mediterráneo’ sempre han coincidit l’estima del gran públic com el de la crítica. ¿El preocupa ara que pugui arribar a la gent més jove, o entén que les coses són com són i ja no li correspon provar d’atrapar nous públics?

Sí, exactament, ho ha expressat molt bé [riu]. Evidentment, aquesta importància del disc amb el pas del temps es va diluint, com és natural. I no vull fer més esforç del que ja naturalment estic fent, i em sento prou satisfet per haver ajuntat ara aquestes cançons i fer aquest espectacle. I que arribi als que les van veure néixer i els van transmetre uns sentiments emocionants, i a la gent que no les va veure néixer però que les ha descobert. Va tot molt bé perquè no pugui tenir cap altra sensació que la de satisfacció.

Un contemporani seu de la cançó, Luis Eduardo Aute, delicat de salut, va ser objecte d’un concert d’homenatge la setmana passada a Madrid (i al febrer ho serà a Barcelona). Va cantar una peça seva, ‘De alguna manera’. ¿Què diria que tenen en comú com a creadors de cançons?

Moltes coses. Crec que sí. El temps comú, el sentit del que per a nosaltres representava una cançó. O que representa, perquè de vegades parlem d’ell com si ja no hi fos, i hi és. La manera de buscar la cançó, el llenguatge per trobar-la... I hem viscut un temps comú, unes lluites comunes, i hem sobreviscut a moltes coses junts.

Ha seguit de prop la seva evolució artística.

Ell i jo som amics des de l’any 1965, és a dir, no he tingut necessitat de seguir la seva carrera perquè tot ha sigut sempre d’una manera natural i quotidiana. Com amb qualsevol dels meus amics, com Quico Pi [de la Serra], per exemple.

Aquest any hem tingut dos llançaments contundents seus: les capses d’àlbums amb tota la seva obra, primer en català i ara en castellà. Amb la gira de ‘Mediterráneo’ i aquestes edicions, ¿ens està dient que es troba en un moment de parar-se a mirar el camí caminat?

De parar-me no en tinc cap ganes perquè penso que mentre un vagi amb bicicleta ha de continuar pedalant. No tinc cap necessitat ni sensació d’obligatorietat de seguir, ni de parar, i mirar cap enrere no em farà més feliç que mirar cap endavant.

Fer cançons, quan ja n’ha fet moltes, ¿en lloc de ser més fàcil és més difícil perquè no creu que hagi de dir coses que ja ha dit?

També pots expressar una cosa que ja has dit, però d’una altra manera. Que s’ajusti més a tu, al temps. Però sí, és més difícil. És més difícil tot. Però, d’alguna manera, l’ànima no té tantes urgències.

La cançó ‘Mediterráneo’ s’ha utilitzat en molts contextos i per a moltes causes. Algunes potser se li han escapat de les mans: a Catalunya es va utilitzar fa un any en un direcció política, contra l’1-O i l’independentisme, i vostè va saltar enfadat.

Sí, se t’escapen poques coses, i tot pot tornar al seu lloc.

¿No va ser greu?

Greus són altres coses que poden passar. Tot es recondueix. De vegades ha passat una cosa així amb alguna cançó meva. Algú que l’ha tractat de situar en un punt determinat sense que jo hi estigués d’acord. He sortit sempre al pas, i crec que també ha sortit al pas el sentit comú de la gent, que sabia que jo no podia ser allà.

Respecte a Catalunya, ¿té la sensació que la seva posició política l’ha allunyat d’una part del seu públic tradicional?

Respecte a això... Jo no soc l’amo de la voluntat dels altres. Ja en tinc prou a provar de fer les coses com crec que les he de fer, de la millor manera possible i amb la claredat més gran amb què pugui fer-ho. La resposta dels altres és la resposta de cadascú. No va entrar a jutjar ni això ni les raons ni els condicionants en què es mouen els altres.

¿Està preocupat per la situació que viu el país?

Sí, perquè aquest impàs fa molt que dura, i perquè de vegades tinc dubtes molt seriosos que algú vulgui fer política seriosament, que els polítics vulguin fer política, i que no estiguin preocupats per fer altres coses. Dubto que l’interès més gran siguin els ciutadans i que no hi hagi altres interessos que es posin per davant. I sempre m’han fet molta por els salvadors de qui no vol ser salvat.

¿A quins polítics es refereix?

Especialment, que quedi clar, a tots aquells que se sentin professionals o assenyalats amb el dit de les majories, o de les minories. Als que, més que fer política, fan agitació, i que més que preocupar-se per coses per les quals un polític és electe, estan més preocupats per altres coses. Que probablement no corresponen a la voluntat de la majoria de la ciutadania.

No se sent optimista.

No, no ho soc. Crec que vivim una època, des de fa bastant temps, en què el descrèdit en general és molt gran, i és l’època del fracàs de la política. Si algú pot sentir que forma part de la política, viu o és testimoni d’un moment d’absolut fracàs. Perquè és impossible parlar de política en un temps en què el consens no val, de cap manera, i que només la victòria importa. Això és el més allunyat de la política.

Bé, després dels concerts del Fòrum i de la pausa nadalenca, la seva gira es reprèn el 2019 i torna a l’Amèrica Llatina.

Sí, fins a finals de març. I per més endavant no tinc res decidit.

¿Hi ha un Serrat compositor en marxa?

És el que m’agradaria potenciar quan hagin passat tots aquests concerts. Probablement m’agradaria veure en quin punt em trobo i què és el que m’agradaria fer. Potenciant aquest vessant. I com m’agradaria fer-ho. El com també té molt pes.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

D’aquí uns dies l’espera un aniversari potent.

Ui, sí, però no puc fer cap festa maca perquè tinc els fills escampats, i si no hi són els fills, la cosa no té gaire trempera... Però, bé, la meva dona i jo ho celebrarem, sí.