Anar al contingut

CRÒNICA

Una espurnejant joia de Rossini al Liceu

El coliseu recupera amb èxit 'L'italiana in Argeli', obra mestra del compositor

Pablo Meléndez-Haddad

Una espurnejant joia de Rossini al Liceu

Que una obra mestra de Gioachino Rossini com 'L’italiana in Argeli' estigués més de 30 anys absent del repertori del Liceu era un gran pecat. Afortunadament, el títol s’ha recuperat, i amb un èxit considerable, a propòsit del 150è aniversari de la mort del compositor, una efemèride que s’ha celebrat en tot l’univers líric. Part del triomf d’aquesta esperada tornada barcelonina de la bonica Isabella i dels seus companys d’aventures es va deure a l’aplaudida tasca des del podi del mestre italià Riccardo Frizza, que va saber imprimir a aquesta comèdia genial els ‘tempi’ exactes i la lleugeresa i el nervi teatral que requereix, aconseguint una lloable prestació de la Simfònica i del Cor liceistes. El conjunt instrumental va sonar especialment bé ja des de la delicada i contrastada simfonia, per acompanyar més tard, sempre amb un equilibri perfecte, al planter de solistes vocals, recolzant-lo i fent-li total confiança. Frizza va incloure, a més, un clavicèmbal per acompanyar l’única peça de l’òpera que no porta la firma de Rossini, l’‘aria di sorbetto’ de Haly ‘Le femmine d’Italia’ (tampoc va posar en música els recitatius).

Varduhi Abrahamyan va protagonitzar un favorable debut fent seu un personatge tan complex com el d’Isabella, amb una veu bonica i esmaltada en tota la seva àmplia tessitura, de colors foscos i amb punta; la vis còmica de la mezzo francoarmènia va arrodonir la seva aplaudida presentació liceista. També va brillar a gran altura el Taddeo de Giorgio Caoduro amb una veu tan noble com ben timbrada. Conquereix, malgrat la duresa de les seves agilitats, el Mustafa de Luca Pisaroni, gran artista i gran actor, però el tenor Maxim Mironov, malgrat el seu cuidat fraseig, no va aixecar el vol a causa d’una falta de brillantor que, tot i que va remuntar enters en la segona part, no va poder consolidar la seva entrega.

Sara Blanch, com a Elvira, va fer el que va poder davant d’una esverada direcció d’escena que no li va donar treva, secundada per la correcta Zulma de Lidia Vinyes-Curtis i pel voluntariós Haly de Toni Marsol. Així com Elvira va ser la gran perjudicada amb la (a estones) marejadora direcció d’actors, la senzilla però molt convincent posada en escena de Vittorio Borrelli –amb escenografia de Claudia Boasso i un esplèndid vestuari de Santuzza Calì– va perdre enters per ajudar poc i gens a la projecció de les veus i per aquest excés de moviments i coreografies –vergonyós el soroll extra a l’essencial septet– que van demostrar que el ‘regista’ no confia en les partitures rossinianes i en la dramatúrgia que en neix i en la qual hi ha tot el moviment que es necessita, restant efectivitat a diversos divertits cops d’efecte teatrals que es proposen i que sí que es justifiquen.

Temes: Òpera Liceu