CRÍTICA D'ÒPERA

Una 'Flauta màgica' reivindicativa

El Palau de les Arts de València guanya punts amb el polèmic muntatge de Graham Vick

jgarcia46182035 icult valencia  la flauta magica  foto  miguel  lorenzo181208173006

jgarcia46182035 icult valencia la flauta magica foto miguel lorenzo181208173006

2
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

L’aventura que proposa Graham Vick amb el cinquè muntatge de 'La flauta màgica' de la seva carrera –una controvertida coproducció del Festival de Macerata i el valencià Palau de Les Arts– comença abans dels tres acords inicials amb què Mozart dona inici a la seva última obra mestra per al teatre. Una sala inundada de pancartes reivindicatives de diferents moviments socials rep el públic tot just entrar al teatre, mentre a l’escenari alguns dels 64 figurants voluntaris reclutats per a l’ocasió es passegen o acampen –com si fossin 'homeless’ – davant de tres símbols de les temptacions del poder, que intentaran encisar les ànimes pures dels innocents protagonistes: la religió, la política monetària i el consum.

Els personatges del 'Singspiel', amb estrafolaris vestits d’acord amb la proposta, contribueixen a donar la volta a l’obra original renovant el seu sentit amb ulls contemporanis i cap pudor, replantejant el lloc de la dona a l’obra (fa goig veure com Sarastro dona la mà a la Reina de la Nit) i clavant una puntada de peu a la boca a l’oligarquia dels poderosos, aquests que ho hereten tot de generació en generació, amb els diners –i tot el seu poder– al centre de la qüestió.

És veritat que Vick recorre a l’estètica de la lletjor, que el missatge exigeix cert nivell de preparació previ perquè s’entengui i que frustra qui pretenia veure un conte infantilitzat (quin mal fan segons quines tradicions), i això va provocar que la nit de l’estrena una forta xiulada rebutgés el discurs trencador. No obstant, a la funció del divendres, el públic –innocent i pur–, va declarar un triomf rotund, sense importar els canvis, els retocs i les retallades, premiant els intèrprets i assumint el protagonisme dels figurants –ciutadans valencians, debutants al món del teatre–, que comenten escenes i revelen les seves pors i les secretes intencions dels protagonistes amb textos escrits per aquest motiu.

Un moment de la representació de 'La flauta màgica' / MIGUEL LORENZO

Les Arts guanya punts amb aquest muntatge revolucionari, polèmic i intrusiu: el seu públic ja no serà mai el que era.

Millor pel que fa al dramàtic que al vocal

Notícies relacionades

El 'càsting', en canvi, no va estar a l’altura del coliseu valencià a nivell vocal, tot i que sí pel que fa al dramàtic: tots es van veure profundament lliurats al projecte. Es va apostar per joves solistes –alguns del Centre de Perfeccionament de Les Arts–, entre els quals va sobresortir la Pamina de Mariangela Sicilia. El sonor Tamino de Dmitry Korchak va acusar una línia de cant irregular, mentre qjue no van arribar a convèncer –sempre en el pla vocal– l’inestable Papageno de Mark Stone, la subtil Reina de la Nit de Tetiana Zhuravel ni el digne, però poc rotund, Sarastro de Wilhelm Schwinghammer.

El Cor de la Generalitat Valenciana va demostrar la seva vàlua, com també l’Orquestra de la Comunitat Valenciana dirigida per un Lothar Koenigs concentrat en el fossar i sense donar entrades davant de la complexitat de l’acció teatral, detall que va provocar desajustos inevitables.

Temes:

Òpera