Una vetllada amb Springsteen en la intimitat

Tot va començar a prendre forma el 12 de gener de l’any passat, quan Bruce Springsteen va ser el “regal” de comiat dels Obama a uns 250 empleats de la Casa Blanca. A l’East Room de la mansió presidencial dels Estats Units, vuit dies abans que s’instal·lés Donald Trump, el Boss va oferir un concert acústic, amb narracions personals, molts serveis de la biografia que va publicar el 2016, ‘Born to run’. En el viatge de tornada a Nova Jersey des de Washington amb la seva esposa, Patti Scialfa, i el seu mànager, John Landau, el trio va pensar que més gent hauria de tenir accés a una cosa així. Es va plantar la llavor de ‘Springsteen on Broadway’. El fruit que ha donat és únic.

El pròxim 15 de desembre Springsteen sortirà per 236a vegada a l’escenari del teatre Walter Kerr, al Carrer 48. Sonaran els primers aplaudiments entusiastes i es farà el silenci en aquest pati de butaques que nit rere nit, des d’octubre del 2017, han omplert 960 espectadors, devots, curiosos, afortunats amb pressupost per pagar la mitjana de més de 500 dòlars per la qual s’han estat venent les entrades.

Una vetllada més, per última vegada en viu, Springsteen es desplegarà durant més de dues hores i mitjà com el ‘performer’ absolut, un mestre de la narració i de la música, protagonista d’un exercici meticulós i inclassificable que també ha quedat recollit en un disc (doble CD, quatre vinils) que surt a la venda el dia 14 i en un especial de Netflix, que s’estrena en 190 països el dia 16.

“TRUCS DE MÀGIA” / Res és espontani a ‘Springsteen on Broadway’. Al contrari; tot està mil·limètricament preparat. Cada paraula i cada frase, cada gest, cada pas al sobri escenari i cada acord en 16 cançons tan conegudes com transformades, renascudes per a l’ocasió. El que hi ha d’indubtable i possiblement inevitable artifici queda enterrat en una allau d’art i ofici i, es podria jurar, de sinceritat. Allò que pel format podria ser metòdic i rígid es transforma en una cosa humana, íntima, autèntica. I Springsteen, que parla dels seus propis “trucs de màgia”, treu als 69 anys, després de més de 45 de laboriosa carrera, un altre conill d’un barret de copa que sembla no tenir fons.

 Ha dit que aquest espectacle, una espècie de residència artística impossible d’etiquetar, és molt semblant a concerts dels seus inicis, quan actuava sol en els 70 i principis dels 80 o davant d’un parell de centenars de persones en locals com el Bottom Line, al Greenwich Village. També ha connectat al ‘VH1 Storytellers’, que va fer el 2005, aquest experiment a Broadway, pel qual va rebre un Tony especial (es va negar a entrar en competició) i que ara, gràcies a Netflix, podria sumar un Emmy al seu Oscar per ‘Philadelphia’ i als seus 20 Grammys.

No obstant, potser el més ajustat a l’hora de comparar són els dos concerts que va oferir el novembre del 1990 al Shrine Auditorium de Los Angeles, avui disponibles a Youtube, durant dècades una d’aquelles gravacions pirates que els fans acumulen com a tresors. Perquè aquí, com llavors, Springsteen despulla emocions, confessa, conta, toca i canta. Aquesta vegada, a més, treu de la guitarra, de l’harmònica o del piano una banda sonora en què es dilueixen i redibuixen les fronteres de la realitat i la ficció. És personatge i persona.

El recorregut segueix primer un ordre principalment cronològic. Springsteen transporta, en un viatge fins a Freehold, Nova Jersey, a la trobada d’aquell nen de 7 anys a qui una actuació d’Elvis Presley en el xou d’Ed Sullivan va canviar la vida per sempre. ‘Growin’ up’.

Como en la seva autobiografia, permet també creuar les portes obertes a la vida familiar, a la complexa relació amb el seu pare, a una mare admirada i adorada, i als seus propis dimonis i fantasmes. ‘My hometown’. ‘My father’s house’. ‘The wish’.

 Arriben després el foc que crema dins, la necessitat d’escapar, aquella joventut que, com en una composició, vibra amb “la bellesa de la pàgina en blanc”. ‘Thunder road’. També la frustració, la determinació, el primer viatge creuant uns Estats Units de blaus profunds, canons d’ombres porprades, siluetes de muntanyes al retrovisor, planes i turons, horitzons inacabables, l’amor etern al desert. ‘The promised land’.

‘Born in the USA’ reneix com el que va ser en el seu origen, una cançó protesta, aquí en forma d’un blues que sagna mentre el coll d’ampolla esquinça el pal de la guitarra de 12 cordes i la veu s’endinsa nua i rasposa en les profunditats i al piano ‘Tenth Avenue Freeze-Out’ és l’homenatge a l’E Street Band i, especialment, a Clarence Clemons.

Com ha fet cada nit sense excepció, Scialfa surt a l’escenari per interpretar amb Springsteen ‘Tougher than the rest’ i ‘Brilliant disguise’. I a continuació, en el que possiblement és el moment més emocionant en una creació plena d’emocions, Springsteen torna a recuperar la figura del seu pare per relatar el que potser va ser “el millor moment” de la seva vida junts: aquell en què, amb ell a punt de convertir-se per primera vegada en pare, sense paraules expresses, hi va haver una cosa molt pareguda a una disculpa. “Estava demanant un paper d’avantpassat després de ser fantasma per molt temps”. ‘Long time coming’.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

POLÍTICA / Igual que ja no té res que demostrar sobre l’escenari o en un estudi i tot i així continua cercant noves maneres de crear noves experiències compartides amb el seu públic, Springsteen no fuig de la situació política del seu país, fins i tot sabent que no tots els seus fans comparteixen les seves idees. I eren pocs els aplaudiments que se sentien en viu dissabte passat al Walter Kerr quan, abans d’interpretar ‘The ghost of Tom Joad’ i ‘The rising’, denunciava que des d’”el càrrec més alt al país” s’estan sacsejant “els més lletjos i divisius fantasmes del passat” amb la intenció de “destruir la idea d’Amèrica per a tothom”. O quan parlava de l’“atrocitat” de polítiques com ara la separació de famílies de migrants a la frontera. Però Springsteen no ha deixat de transmetre aquest missatge en què no li fa falta esmentar Trump pel seu nom. Tampoc ha deixat d’acudir a una cita Martin Luther King per reivindicar l’esperança que l’arc de la justícia acabarà inclinant-se cap al costat correcte de la història.

 En la recta final, Springsteen torna a altres clàssics, retorna a casa, a l’arrel i a la saba. I interpreta ‘Dancing in the dark’, un Pare Nostre recitat i ‘Land of hope and dreams’ i, com a colofó, ‘Born to run’. En l’últim moment, els cops amb la mà a la guitarra bateguen, profunds, com un cor. I queden com un eco viu, com les paraules que havia pronunciat més de dues hores abans, quan amb un humor que utilitza com a eina freqüent es reia de l’èxit “salvatge i absurd” que ha tingut en part escrivint de personatges i de mons dels quals no ha tingut experiència personal, com ara les fàbriques o la feina de nou a cinc. “M’ho he inventat tot. És que soc molt bo”. H