El Barrio: "El més important és explicar la veritat amb l'idioma del poble"

Va omplir el Palau Sant Jordi al març i aquest dissabte hi torna. ¿Alejandro Sanz? ¿Alborán? ¿Estopa? No, parlem de José Luis Figuereo, El Barrio, un cantant que, amb dues dècades de trajectòria i una dotzena de discos, mou discretament multituds amb la seva cançó temperamental encomanada de flamenc i rock andalús. Parlem amb ell per telèfon la vigília d’aquesta nova presentació de ‘Las costuras del alma’.

Omple grans locals sortint poc en els mitjans.

Doncs sí, soc molt tímid i no em sé expressar gaire bé. E vaig treure el graduat escolar, amb un suficient, i no m’estenc gaire parlant i tot això.

El talent i la fama de vegades van per altres carrils.

Ja, he vist entrevistes amb persones que van ser molt grans, com ara Camarón o Paco de Lucía, i a l’hora de parlar no se’ls entenia gaire.

Segon Palau Sant Jordi d’aquest any. ¿A què atribueix la seva manera de connectar amb un públic ampli i d’una manera tan persistent al llarg dels anys?

A la cosa més important que pot tenir un artista: a explicar la veritat i a fer-ho amb l’idioma del poble, de caminar pel carrer. I a tenir el factor principal que hi ha en l’art: la transmissió. Si tu saps cantar molt bé però no transmets, serà molt bonic... però no.

En el seu estil hi ha flamenc i rock andalús, i es percep un cantautor i un cantant romàntic.

Sí, soc un nostàlgic, un bohemi, un somiador, un romàntic. Vaig créixer tant amb el flamenc ortodox de Manolo Caracol, com amb el rock simfònic de Triana. I tinc el meu segell andalús, la meva manera de transmetre. Això és El Barrio.

En el concert de març, cap al final, va dir: “El Barrio no entra a la primera, ni a la segona, ni a la tercera... ¡Però a la quarta ja no te’l treu ni Déu!” Perquè les seves cançons no són les més senzilles i directes del món.

Em costa molt treure una frase, li dono 20.000 voltes a una cosa perquè passi directament al cor sense tocar ni tan sols el pit. Però és una cançó cantada amb les paraules del poble, i si et surt una tornada que ve suau a la boca i s’alineen els astres, et surt un bon tema.

Continua vivint a Cadis. ¿No li tempta Madrid i la seva concentració d’indústria discogràfica i audiovisual?

Espero acabar els meus dies aquí a Cadis, si no ve un tsunami. Soc dels que pensen que el producte és bo allà on neix i que un arbre es fa arbre on el deixen créixer.

En la seva música hi ha un influx del nou flamenc dels anys 70 i 80, i ara vivim una nova onada d’innovacions amb El Niño de Elche o Rosalía. ¿Li agraden?

Encara no m’he parat a escoltar els discos d’aquests artistes. Jo respecto totes les fusions. Vinc d’una megafusió amb el rock, el pop, les balades... Però ara estem en la línia de cercar nous sons i ho veig molt bé. Si entra bé a l’oïda, i no desvirtua gaire la matriu, ni es fa estrident... Cal fer-ho amb elegància. Però li confessaré una cosa: ¡la meva ànima, per dins, és ‘heavy’!

Es nota: aquelles guitarres en cançons com ‘Lamia’.

És clar, el que jo escolto, quan surto, quan vaig a caminar per la platja, és això. Ara fa una estona estava escoltant Myrath, un grup àrab ‘heavy’. I com sempre he sigut guitarrista, he escoltat molt Steve Vai, Joe Satriani, Yngwie Malmsteen... I Brian May, de Queen: és increïble la seva qualitat i la seva tessitura a l’improvisar.

Precisament, en les seves actuacions hi ha marge per a la improvisació. Els concerts a grans recintes acostumen a estar molt planificats, però en els seus sempre sembla que qualsevol cosa pot passar.

Crec que en els vint-i-tants anys que fa soc en aquest món no he fet un concert igual que un altre. Vaig improvisant, anant per allà o per aquí, segons veig com està el públic.

Al març va presentar dues cançons inèdites, ‘Soy y no soy’ i ‘Neófita’. ¿N’hi haurà més?

Tinc una sorpresa preparada per al Palau Sant Jordi, tornant una mica als meus orígens.

¿’Heavy’ o flamencs?

No, una miqueta popers.

¿Pensant ja en un pròxim disc?

No, encara queda lluny. No diré ara que el meu pròxim disc serà de reggaeton, perquè no m’agrada i em sembla que tot el que ve de per allà de lletres coixeja. I si una cançó ha de ser bona perquè et fa remenar els malucs, serà que la música està prostituïda. M’agraden les cançons que fan que la gent canti i surti del concert plena de tot el que ha escoltat. El millor que pot tenir una cançó és que algú que no et coneix pensi: “com pot ser que estigui parlant de mi, tot i que visqui a centenars de quilòmetres...”

La seva imatge, amb aquest barret d’ala retallada, és reconeixible d’una hora lluny. ¿S’amaga darrere d’aquest complement?

No, tant com amagar-me, no. Però intento portar el personatge quan pujo a l’escenari, i quan no, miro de ser una persona. Visc en un lloc petitó i estan acostumats a veure’m des de petit, de manera que no crido l’atenció. Paco de Lucía em va dir que la gent s’entossudeix a portar-te al seu món i és veritat: la gent no em parla com a José Luis Figuereo, sinó com a El Barrio, i hi ha vegades que no veus necessari contestar com el personatge.

En la seva música no hi ha missatges polítics, però, després del que va passar l’altre dia a Andalusia, ¿com s’ha quedat?

Miri, soc una persona molt apolítica. Perquè els polítics o no compleixen o s’ho emporten. Llavors, com que sé que en puc votar uns, i després a uns altres, però que acabarà sent el mateix, acabo sent apolític perquè no m’agrada cap opció.

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

Potser té familiars o amics que han votat Vox.

No, perquè cap dels que tinc a prop ha anat a votar. ¡La meva família és igual que jo! I jo no sé ni el que és la ultradreta. No m’interessa. M’interessa el meu món, la meva música, perquè amb la música em sento completament ple.