Judit Carrera, directora del CCCB: «La cultura ha de ser incòmoda per al poder»

Judit Carrera (Barcelona, 1974) és la nova directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), institució que al febrer complirà un quart de segle. És una dona de la casa que en els últims anys va portar la potent programació de debats i conferències del CCCB. Aquesta setmana li han confirmat que per a l’any que ve tindrà un pressupost de 10,5 milions, el mateix que ha tingut el centre el 2018. Atenció: és un 25% menys que fa 10 anys. 

¿Quina valoració fa de l’èxit de la Biennal del Pensament?

Extraordinària. Va donar molta visibilitat a un fenomen que percebíem de manera més subterrània des de feia temps, que és un creixent interès de la gent per pensar junts, per trobar-se en espais per intentar trobar respostes a aquest moment incert i complex tant a nivell local com global. Va ser, en certa manera, un punt de culminació d’una trajectòria que al CCCB vam emprendre fa temps. Cada setmana o cada 15 dies tenim una conferència a la qual acudeixen 300, 500 o 700 persones. 

Sovint la cultura és una espècie de regal que el poder, sigui polític o econòmic, fa al poble, va de dalt a baix i si alguna cosa no fa és fomentar la participació i el pensament. Potser un motiu de l’èxit de debats i conferències sigui la seva proximitat i que trenquen amb aquesta dinàmica.

La cultura té entre les seves funcions la crítica del poder. La cultura ha de ser incòmoda per al poder, perquè té com a funció principal fomentar el pensament crític i crear ciutadans lliures, a través de l’emoció, de l’estètica, de la relació amb l’altre. Per fer això hi ha molts formats i és cert que cada vegada més, a partir de l’impacte de les noves tecnologies, hi ha una mirada molt més participativa, una petició d’interactivitat. S’ha trencat una mica la jerarquia entre el prescriptor cultural i el públic que el segueix. Sí, la gent té moltes ganes de participar, de fer propostes, de programar i, per tant, no es limita a ser un receptor passiu de les propostes que puguin programar els equipaments culturals.

¿Quins fenòmens o tendències creu que marquen el moment cultural?

Hi ha una sèrie d’elements a què jo voldria donar prioritat. Tot el relacionat amb el món de la paraula. Entesa com a llibertat d’expressió i pilar de la creació, però, també, com a instrument per a un debat informat en contra de la mentida i les notícies falses. I la paraula també és l’espai on pensar en mons diferents. Després, recuperar l’abordatge de la ciutat com a laboratori permanent de democràcia: un lloc de potencial conflicte, però també de potencial urbanitat. Un lloc de convivència pacífica entre estranys, com deia Zygmunt Bauman. Finalment, dues àrees estratègiques. La tecnoesfera, com ha impactat la revolució tecnològica en la manera com es produeix i es consumeix cultura. I com ens afecten progressos científics com ara la robòtica o l’allargament de la vida.

¿En algun moment el CCCB ha sigut massa per a llestos?

Justament la vocació del CCCB és apel·lar diferents públics i ser una àgora on es trobi gent molt diferent. La nostra aspiració no és anar només a una elit cultural, sinó a públics diversos, i com més amplis, millor. La cultura és per a nosaltres un instrument democratitzador i obrir l’accés a la cultura a àmplies capes de la població és un objectiu fonamental. Això ho fem des de moltes perspectives: grans debats que potser sí que són més acadèmics, però també tenim poesia, cine, 'poetry slam’, concerts... Per tant, no, no em sembla que el CCCB hagi pecat d’això i decididament no vull que això passi en el futur.

¿Quins efectes ha tingut la retallada pressupostària?

S’ha notat, és clar. Però els equips han fet un esforç molt gran per compensar aquesta pèrdua de pressupost amb col·laboracions amb altres institucions, amb patrocinadors per a projectes, treballant de manera cooperativa amb altres institutciones europees... S’ha creat una cultura una mica diferent de treball, perquè no pots dependre tant del finançament públic i necessites buscar finançament específic per a cada projecte.

¿Quins canvis pensa impulsar?

A part de les línies ja dites, fomentar tots els programes educatius del CCCB, imaginar des del món de la cultura com podem incidir en el de l’educació. Penso que són dos mons que comparteixen objectius molt clarament, malgrat que els últims anys han estat distanciats. Hi ha una voluntat molt explícita de bastir ponts cap a l’educació. Per a nosaltres treballar amb escoles és una manera molt directa d’arrelar-nos en el nostre entorn més immediat, però també és una manera molt directa de descobrir quins temes ens preocuparan en el futur. També m’agradaria molt potenciar la dimensió digital del centre i això passa per sedimentar el gran volum de coneixement que generem. I hi ha una altra cosa que vull fer, que sembla incompatible amb això, però no ho és; es tracta de potenciar el paper del CCCB com a lloc físic de trobada. Crec que hi ha una necessitat molt gran de trobar-se, de prendre consciència que no estem sols. Voldria que els esdeveniments del CCCB tinguessin una certa calidesa i fossin únics. Finalment, hauríem de permetre que la gent vingui a programar, tenir convocatòries obertes, programes de beques. Participació, en suma.

¿Quin serà el primer projecte del qual se sentirà responsable?

Encara no he tingut temps material de concretar-lo. Tres quartes parts de la programació del 2019 ja estan fetes i, per tant, la meva programació es començarà a notar a partir de finals del 2019. Tinc les línies estratègiques, però encara no sé els noms i cognoms dels projectes concrets

¿Què és el que no li agrada del CCCB?

Potser no ha tingut la capacitat de sedimentar el coneixement que ha generat, com deia. És increïble la quantitat de coses que passen aquí. És una prioritat gran. Rebem moltes interpel·lacions de persones de tot el món amb peticions i de vegades no les podem satisfer. Hem de cuidar-lo després, perquè és la nostra col·lecció.

¿Què és la cultura ara?

(Tic-tac, tic-tac) Per mi la cultura és un instrument de transformació i emancipació social. És un espai de llibertat, de creació i d’emoció. Sense emoció no hi pot haver cultura ni art.

¿Barcelona és una destinació cultural més enllà de Gaudí i Picasso?

Barcelona atreu per valors culturals intangibles, com ara la seva escala humana, la seva condició de ciutat amb tradició cultural, la seva ambició de capitalitat cultural. És cert que hi ha un treball per créixer potenciant el perfil cultural de la ciutat a nivell internacional.

¿Què faria si tingués la política cultural de Barcelona a les seves mans?

Posaria l’accent en tres coses. La creativitat local, donar oportunitats als creadors de totes les disciplines i acompanyar-los en el procés de creixement. Reforçar internacionalment la ciutat com a pol cultural. I potenciar els grans equipaments culturals de Barcelona, que han patit molt en els últims deu anys.

¿Quina opinió li mereix el ministre de Cultura, José Guirao?

No el conec personalment, però està clar que coneix el sector. És important que estigui abandonant el sentit centralista de la cultura.

¿I la consellera de Cultura, Laura Borràs?

Tampoc la conec. He demanat hora per anar a veure-la. Fa poc que ocupa el càrrec. M’agradarà molt opinar quan la conegui i quan ja acumuli un cert temps en aquest càrrec.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿Assistirem, a partir d’ara, a una allau de dones a càrrecs públics?

Tant de bo. Toca que hi hagi dones en els llocs de responsabilitat pública. Partim d’una base de desigualtat flagrant. De totes manera, el feminisme és una lluita que no acabarà quan hi hagi igualtat, perquè té lliçons per a moltes altres lluites: la visibilitat dels col·lectius invisibles, l’entrada de tot el personal i que té a veure amb el cos en l’esfera política, l’alteritat o la relació amb l’altre... El feminisme és una llavor que perdurarà més enllà de la igualtat.