L'aplaudida 'Novena' de BCN Clàssics

El cicle BCN Clàssics es  va inaugurar dijous al Palau de la Música Catalana de la mà d’una obra tan universal com popular: la Novena simfonia de Beethoven. Però com ja és usual en aquesta programadora privada, es va aprofitar l’ocasió per interpretar una peça editada per Tritó, empresa d’un dels creadors de BCN Clàssics que tant ha fet per la recuperació del patrimoni musical català. Aquesta vegada es va apostar per la poc divulgada Suite en mi d’Eduard Toldrà, la primera obra per a orquestra de l’autor, estrenada el 1919 en aquest mateix escenari.

Notícies relacionades

Bad Gyal farà un tercer concert al Palau Sant Jordi de Barcelona

Els catalans amb subscripció a plataformes digitals es disparen en tres anys fins al 78%

De mitja hora de durada i dividida en quatre moviments, l’obra mostra una faceta diferent d’aquest gran compositor pianístic i de cançons presentant-se com una espècie de ballet pastoril, amb gran accent rítmic i sentit cantabile que, si es fa honor al nom, es mostra com una sèrie de danses subjacent a l’interior del compositor. Li van faltar assajos al’Orquestra de Cadaqués i al director convidat, el foguejat Antoni Wit, tal com es va comprovar en l’abrupte final del’Allegro vivace e giocoso, una cosa descarrilada; va brillar la flauta solista al’Allegretto non troppo mosso de bonics moments;l’Andante poco mosso va semblar elegant i dramàtic encara amb aquesta acció de conjunt dubitativa que també va caracteritzarl’Allegro con brio final, amb so molt de cobla.

Bastanta més presència hi va haver en la interpretació de la Novena, ara amb el mestre polonès sense partitura i despentinant-se una mica més aconseguint un so rodó i uniforme. Bon treball el dels cors Lieder Càmera i Anton Bruckner, més convincent que el quartet de solistes, la soprano Christiane Libor, la mezzo Olesya Petrova, el tenor Timothy Richards –a punt de la caiguda– i el baríton Stephan Klemm, tots, en tot cas, molt aplaudits.