Borja Cobeaga i Diego San José, els altres pares de 'Superlópez'

Quan va caure a les seves mans el projecte de ‘Superlópez’, Borja Cobeaga i Diego San José van haver de prendre algunes decisions importants a l’hora d’elaborar el guió. Entre les quals, no adaptar cap còmic concret, sinó capturar l’esperit de les vinyetes de Jan i construir una història des de l’inici. A més, no es van plantejar el personatge com un revers de Superman a tall de paròdia. No volien fer una ‘spoof movie’, sinó que la pel·lícula tingués calidesa i ànima. Per això van decidir que un dels elements fonamentals seria el costumisme a través del qual construirien les relacions entre els personatges.

El tàndem s’ha consolidat en la indústria a l’hora de generar èxits de taquilla com ara ‘Ocho apellidos bascos’,però, a més, després de sis guions junts, han desenvolupat una personalitat pròpia a l’hora d’acostar-se als personatges a través de les seves inseguretats i fragilitats i dotar-los d’una nova dimensió entre patètica i entranyable. Des de ‘Pagafantas’ (2009), han aconseguit dotar de dignitat els perdedors i d’alguna manera aquesta idea també és present a ‘Superlópez’:el protagonista és un superheroi, però d’estar per casa. És maldestre, eixelebrat i inoportú, però té bon fons i cor.

“A nosaltres ens interessava explorar la mitjania”, diu Borja Cobeaga. “A Louis Lane li era igual Clark Kent i li encantava Superman. Però aquí, Luisa Lanas prefereix López i Superlópez li sembla un ‘cutre’”.

En la pel·lícula, un dels ensenyaments que Juan López rep del seu pare és que “per ser feliç s’ha ser mediocre” i que el millor al nostre país és passar desapercebut. “Per a mi és el tema principal de la pel·lícula”, continua Diego San José. “Pots arribar més lluny traient un sis que sent un estudiós o un repetidor. En la meitat es viu molt bé i ningú se n’adona”.

Un dels trets recurrents dins de la seva trajectòria junts té nom i cognoms: Julián López. El seu personatge de Jaime sembla expressament escrit per a ell. “El Borja i jo som uns xulos de barri i vam fer una cosa molt sibil·lina. Vam escriure el personatge i el vam dialogar d’una manera que només encaixa amb Julián López. I quan la gent ho va llegir, l’únic actor que li passava pel cap era ell”, riuen.

Quant als personatges femenins, tant Luisa Lanas, que interpreta Alexandra Jiménez, com la brètola que encarna Maribel Verdú, en realitat porten les regnes de l’acció i són els que prenen les decisions. ¿Un efecte dels nous temps? “Evidentment”, diu San José. “Respon a una evolució i a una responsabilitat que hem de tenir tots dins de la ficció actual”.

Tot i que pertanyen a la mateixa generació de directors i guionistes que han aconseguit donar un buf d’aire fresc a la comèdia espanyola, la veritat és que Cobeaga i San José no havien treballat encara amb Javier Ruiz Caldera. “Bé, sí, a ‘El ministerio del tiempo’, en un capítol, però se m’oblida sempre”, diu San José. “A mi em feliciten per ‘Anacleto’i no és meva, així que era qüestió de temps que acabéssim treballant junts”, diu Cobeaga.

L’experiència no pot haver sigut més gratificant. Van col·laborar des del principi i això va facilitar totes les coses a l’hora d’encarrilar el projecte pel mateix camí. “Escriure sent amics ajuda. Aquesta complicitat no s’havia de negociar. Rèiem i no s’havia de temptejar de quin pal anava cadascú”. No obstant, eren principiants en un aspecte: mai havien fet un guió d’acció amb efectes especials. ¿S’escriu igual quan s’està supeditat al que es pot fer o no a través de la tecnologia?

“Vam deixar escapar la imaginació. Ens interessava especialment el concepte d’acció amb una idea còmicaal darrere”, diu Cobeaga. “Però érem conscients que havíem de dosificar els moments espectaculars”, continua San José. “Les armes que teníem eren la proximitat argumental i els matisos, no veure un tipus volant durant 70 minuts”. Amb el temps, el tàndem ha après que aconseguir fer riure no és qüestió de gaires diners i que una rèplica ben donada pot ser més efectiva que qualsevol escena més aparatosa. “L’acudit més barat de la pel·lícula és el que més gràcia pot arribar a fer”, diu Cobeaga.

També són conscients que la seva versió de ‘Superlópez’ pot molestarels més puristes. “Moltes vegades, la gent no deixa que la pel·lícula els sorprengui, sinó que esperen veure el que tenien en ment. I, si no encaixa en les seves expectatives, s’enfaden”, comenten. Per això no es van atabalar a l’hora d’escriure la pel·lícula pensant en totes aquestes implicacions. Com diuen, ‘Superlópez’ és una pel·lícula comercial que busca el sector de públic més alt possible. “I això, sens dubte, desconnectarà molta gent”, diu Cobeaga.

Notícies relacionades

El 'Superlópez' de Dani Rovira vola pel cel de Sitges

Blur no té ningú que els canti

Tant Cobeaga com San José són actius en les xarxes socials i sovint han donat la seva opinió sobre alguns temes que tenen a veure amb els límits de l’humor. “El més greu és quan això passa als jutjats. Però s’està magnificant quan es diu que no hi ha llibertat d’expressió. Crec que cada vegada ens tapem la boca a nosaltres mateixos, perquè som més preventius a l’hora de dir les coses”, diu Cobeaga. “A mi tot això em sembla perillós. Perquè ens tallem i no per consciència moral, que seria el més normal, sinó per pròpia conveniència. I aquesta pressió social és una derrota”, continua San José.

A més, els dos pensen que les xarxes socials han difós la idea que tothom té dret a opinar sobre tots els temes del món haguts i per haver-hi. “Ara resulta que tots els ciutadans són acadèmics de l’humor. Fa segles opinaven els savis. Ara tothom opina”, diu San José. “Hi ha una pornografia de l’opinió. La gent té molts problemes d’autoestima i necessita treure de dins el que té. Però a mi m’importa una merda, com diu la cançó de Los Punsetes. Lluitaria per un país on es pogués opinar, però no on s’obligués a opinar; quina dictadura”, sentència Cobeaga.