ENTREVISTA

The New Raemon: «És un descans saber que ja no ets novetat"

El músic barceloní intenta trobar "bellesa entre la brutalitat" al seu nou disc, 'Una canción de cuna entre tempestades', que presenta a Apolo

zentauroepp45874528 new raemon181114194657

zentauroepp45874528 new raemon181114194657

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Després del seu de tu a tu amb McEnroe, Ramón Rodríguez, és a dir, The New Raemon, reprèn el seu rumb discogràfic propi amb ‘Una canción de cuna entre tempestades’, una obra amb elaborades textures elèctriques i tendència introspectiva que presenta aquest dijous a Apolo (20.30 hores; obrirà Invisible Harvey).

La temàtica del disc va sortir de les converses amb el seu fill petit.

Sí, que ara farà tres anys. Un ésser que encara no articula conceptes però que es comunica amb tu d’una manera molt directa. Em va xocar el contrast entre la figura del nen i el món actual, amb tanta tecnologia per comunicar-nos i amb tanta llunyania entre uns i altres.

El primer ‘single’ es titula ‘Wittgenstein’, igual que una cançó del nou disc d’Els Pets. ¿Alguna explicació?

Lluís (Gavaldà) em va explicar la història de la seva cançó, de quan anava al psicòleg i allà hi havia un quadro de Wittgenstein. I jo, quan faig maquetes, les envio a algunes persones, per veure què els sembla, i una d’elles és el Lluís. En aquella època ell estava molt atrafegat i aquesta cançó no va arribar a escoltar-la. Però, mesos després, veig que al seu disc hi ha una cançó titulada ‘Wittgenstein’. L’hi vaig comentar. “¡Ramon, deu haver sigut una cosa inconscient!”. És graciós veure com s’ha creuat tot.

"Vull quedar-me en la singularitat", repeteix en el seu ‘Wittgenstein’.

S’inspira en les passejades que faig amb el meu fill, aquells moments en què totes les altres coses m’importen un rave. La cançó vol reivindicar aquesta manera de parar el temps davant la maquinària de la societat, que et fa anar de cul tot el dia. Si pares, no passa res.

Trobar moments de plenitud entre el caos.

Sí, com en la poesia de Paul Celan, Ingeborg Bachmann, Nelly Sachs... Poetes de l’holocaust, els anomeno. Els seus pares moren en camps de concentració, han de fugir i tota la seva obra gira entorn d’aquest trauma. M’interessava la idea de trobar la bellesa entre la brutalitat.

¿Veu la societat moderna com una cosa tan tràgica?

Intento relativitzar les coses, treure una mica de pes. Internet, per exemple: si apagues el mòbil durant un mes i t’oblides la teva vida canvia per millorar. És un monstre perillós, una eina que el poder ha posat al nostre abast sense donar-nos un manual d’instruccions. La gent no sap utilitzar-la i hi ha malentesos: un tuit en què penses en veu alta, ¡i van contra tu com amb les bruixes de Salem! ¿Estem evolucionant o involucionant? Hi ha poca empatia. Tot és tristíssim.

El seu disc no és de pop lleuger: hi ha textures denses i foscor.

Perquè jo treballo sempre des d’aquí, des d’una parcel·la amb certa tensió. Les cançons que més m’agraden sempre són melodramàtiques. Com ‘Un posible final’, en què canta Rocío Márquez. ¿Per què totes les cançons han de ser amb bombo a negres i missatges puerils?

¿La dictadura dels festivals?

Ja gairebé no toco en festivals. No hi renuncio: si em truquen, encantat. Però penses: “Quins ‘puretes’ estem fets...".

¿Sent que el món del rock ha envellit?

Tot això de l’‘indie’, igual que el pop català de fa uns anys, s’ha difuminat una mica. Hi ha un canvi generacional. Aquest públic ha començat a tenir fills i no anar a tants concerts. Ara és la gent jove la que hi va, i no els interessem perquè no els parlem a ells. Ho entenc i em sembla collonut.

¿Li crida l’atenció el ‘cas Rosalía’?

És una cosa nova i molt valenta. Rosalía està inventant alguna cosa, té la seva pròpia veu, ¡i sent tan jove! Es nota que decideix ella. D’altra banda, jo fa ja temps que em sento còmode sabent que no soc novetat. És un descans. Que la gent jove s’inventi una altra moguda.

Notícies relacionades

Però no tot és tan categòric: les seves filles d’uns vint anys tenen un grup rocker, Mourn, i no els va malament.

Perquè el rock no morirà. Sempre hi haurà gent a qui li interessi aquesta manera de comunicar les coses i anar polint-la. Elles van per lliure, però Jazz, la que ho compon gairebé tot, de vegades em consulta alguna cosa. Em sembla tendre: sembla que em respecta professionalment. Però em sorprenen coses: les seves guitarres i, sobretot, les seves melodies vocals. ¿D’on dimonis les hauran tret?