Anar al contingut

LA SITUACIÓ DEL CINE ESPANYOL

'I hate New York', sobreviure entre el magma

Gustavo Sánchez estrena la seva òpera prima després d'un ardu treball de 10 anys, just el cap de setmana en què arriben a les sales una al·luvió brutal de novetats

Julián García

Durant deu anys, entre el 2007 i el 2017, el periodista Gustavo Sánchez va viatjar regularment a Nova York en la seva obsessió per traçar una cartografia de la llegendària escena 'underground’ d’aquesta ciutat. Després d’haver realitzat una setantena d’entrevistes a artistes, ‘gogós’, músics i 'discjòqueis’, va acumular cintes de vídeo amb 150 hores de gravació que, després d’un treball incansable i minuciós, es va acabar convertint en la seva òpera prima, el documental 'I hate New York', retrat íntim i sensible de quatre artistes i activistes transgènere altes en vivències i carisma.

La pel·lícula es va estrenar divendres a 12 sales de deu ciutats espanyoles després d’un llarg i productiu recorregut per festivals de tot el món. "Quan vaig començar a filmar-la, no em podia imaginar que arribaria als cines. Jo volia que arribés al públic, però no sabia de quina manera. I ara per fi s’estrena, però en una setmana... amb 18 estrenes més", comenta Sánchez amb certa resignació. "Si ja és difícil treure el cap amb una pel·lícula de ficció, amb un documental ho és encara més. És un miracle que hàgim arribat, un miracle efímer i vulnerable".

Estrenar en aquestes dates d’habitual sobresaturació estava previst des de fa mesos. “Així ho havíem decidit entre tots. Volíem que fos a la tardor perquè es va estrenar al Festival de Màlaga a l'abril i era necessari arribar ara a les sales, perquè la gent no se n'oblidés», explica Sánchez. Probablement el pensament estava en la imminent temporada de premis.

Gustavo Sánchez i Amanda Lepore, una de les protagonistes d’'I hate New York', en l’estrena del documental en el New Fest de Nova York / SANTIAGO FELIPE

Produïda pels germans J.A. i Carlos Bayona, que van entrar en el projecte el 2017 i el van acabar de polir fins a convertir-lo en la joia que és, 'I hate New York' ha recorregut molt món abans d’aterrar en sales. "Màlaga, el D’A Film Festival de Barcelona, Sant Sebastià, Valladolid... La ruta festivalera gairebé completa", apunta Sánchez. "I, bé, hem estat a França, a Itàlia, a Alemanya, al Japó, al Regne Unit... I, per descomptat, a Nova York. No hi podíem faltar".  Sánchez, que en la seva vida quotidiana exerceix de cap de premsa del festival Sónar, valora la fabulosa rebuda dispensada a 'I hate New York' allà on s’ha vist. "Sent llocs tan diferents, la reacció en tots ha sigut molt semblant. És un relat molt universal. Al Japó fins i tot vaig veure gent plorant amb la història de les quatre heroïnes que apareixen en el documental".

Canvi de xip

En un intent de donar-li més visibilitat entre el magma d’estrenes, els productors del film han llançat el crit que l’estrena és per temps limitat. "¡Que la gent aprofiti aquest cap de setmana o potser desapareixerà la setmana que ve!", avisa Sánchez. ¿I quan la pel·lícula salti de la cartellera, creu que tindrà una segona –i probablement molt fructífera– vida en les plataformes per 'streaming'? "S’està negociant, sí", reconeix Sánchez, que considera que el panorama audiovisual actual està en completa mutació i que el canvi de xip és necessari: "Igual que en la música es busquen noves finestres quan surt un disc i la gent ja no espera per anar a les botigues a buscar el suport físic, comença a passar el mateix amb el cine. S’ha de ser flexibles i donar als espectadors la possibilitat que vegin una pel·lícula en el format que vulguin. Es consumeix més audiovisual que mai i la indústria ha d’adaptar-se per arribar al públic. Perquè hi ha públic de sobres".