L'últim d'Álvaro Pombo: l'infern a l'amor del foc

A prop de complir 80 anys, Álvaro Pombo continua sent un dels novel·listes més joves, si és que jove ha de significar indòcil, anticonvencional i provocador. Des del seu debut en els anys 70 com a poeta i narrador, els eixos de rotació de la seva obra han variat molt poc, perquè no han vingut marcats per circumstàncies, sinó per l’essència de la naturalesa humana: el bé i mal expressats en les relacions interpersonals, l’amor i el desig que eleven i destrueixen, la passió inútil de la transcendència. Aquestes grans qüestions apareixen suscitades a través de personatges conflictius i desitjosos, éssers ambigus, sovint bifronts, amb un rostre que mira cap a l’altruisme i la bondat i un altre que s’encara al costat tenebrós de la crueltat, sense que faltin éssers innocents, estranys casos de santedat laica en els quals preval l’atenció al benestar aliè sobre la satisfacció dels mateixos impulsos. 

No obstant, amb tot això no n’hi ha prou per fer de Pombo un escriptor d’excepció. No ho seria sense dues condicions més almenys: la consistent carcassa de les seves novel·les al voltant d’un o dos caràcters i, sobretot, la forja d’un estil originalíssim en el qual els registres verbals més dispars espurnegen, col·lideixen i finalment es compenetren. La prosa de Pombo salta la vulgaritat més procaç fins a la citació bíblica, filosòfica o literària més exquisida, va de la digressió erudita i profunda (s’ha de furgar en les arrels de les seves reflexions) a la jocositat de sal gruixuda o a l’expressió recollida al vol al carrer. Pombo fa massatges al llenguatge, el desentumeix i li torna tota la força expressiva que ha perdut en l’ús quotidià, periodístic o, més encara, polític. En això consisteix (o consistia) la literatura.

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

Aquest ‘Retrato del vizconde en invierno’ és un bon mostrari de les virtuts descrites. En el centre de la novel·la, s’alça la figura d’un intel·lectual, figura estel·lar del pensament de la transició, que es resisteix a acceptar la seva senectut i el relleu biològic que comporta. Conviu amb els seus fills, la Miriam i l’Aaron, que acaba de guanyar el Premi Nadal amb 'Espalter', una elegia analítica sobre la mort de la seva mare, l’Elena, en què el vescomte manca de paper. A aquest nucli s’afegeixen els amants del pare i del fill, Lola Rivas i el jove Lucas Muñoz, que funcionen com a reflexos de les insuficiències i tensions familiars. I encara existeix un cercle extern de personatges que completa aquesta funció, el capellà Ildefonso i la seva germana Isa, tan irritants com còmics en el seu grotesc catolicisme franquista. Tots conformen una perfecta caixa de ressonància de la sinistra música de l’ànima de l’Horacio, que quedarà registrada en el retrat a l’oli que li regalen per al seu aniversari i que es pinta durant l’hivern.

No obstant, tant el retrat com l’hivern del títol al·ludeixen més simbòlicament a la inclement etopeia d’un escriptor que ha anat a menys (el vescomte) i a l’hivern de la seva decrepitud, física, sí, però sobretot moral. La faula central recupera el mite de Cronos (o Saturn), que devora el seu fill i l’emmarca en un embolic de factors (el complex d’Èdip de l’Aaron, l’homosexualitat no reconeguda de l’Horacio, la frustració vital de la Miriam, la lleialtat compassiva de la Lola...) que fan d’aquesta novel·la un ombrívol jardí de les delícies.