Els 'Coleman a la catalana' triomfen al Romea

Hi ha famílies rares, disfuncionals com es diu tècnicament, i després hi ha els Coleman. Són tan peculiars que ni els seus integrants tenen els mateixos cognoms. Se’ls reparteixen gairebé de manera capritxosa. Des de l’any 2005 que donen voltes pel món. Espectadors de 22 països han aplaudit ‘L’omissió de la família Coleman’, l’esplèndida tragicomèdia de l’argentí Claudio Tolcachir, director, dramaturg i actor. La seva companyia, Timbre 4, la va cuinar a foc lent fins a la seva estrena en un pis de Buenos Aires el 2005. L’olfacte de Salvador Sunyer la va portar a Catalunya dos anys després en el Temporada Alta i hi va haver representacions posteriors per l’Espai Lliure i el Borràs.

Ara, el mateix Tolcachir dirigeix i estrena una versió en català, en una adaptació amb l’aval de Jordi Galceran, i un repartiment nostrat. L’estrena del Romea va demostrar que aquests 'Coleman a la catalana' també poden tenir una vida llarga. No es tracta de fer un exercici de memòria i comparar amb el record d’aquells extraordinaris intèrprets argentins que actuaven amb la velocitat de l’AVE. El record és poderós per als qui la van veure llavors, però resulta inapropiat cercar equivalències. El mateix Tolcachir sap que té a les seves mans un material diferent i per a res ha volgut 'argentinizar' aquesta versió.

L’espai sí que és el mateix. Perquè els Coleman, sigui a l’Argentina o sigui a Catalunya, habiten un pis i porten un vida que és un caos. Viuen enmig del caos total: existencial, personal i físic. Formen la família l’àvia (Cesca Piñón), la mare Memé (Roser Batalla) i els quatre fills: El Salva (Sergi Torrecilla), la Verónica (Vanessa Segura), el Dani (Ireneu Tranis) i la Gabi (Bruna Cusi).

L’àvia, el puntal del clan

El Salva és un tipus enclòs en si mateix, càustic i que pot arribar a ser despietat. El Dani és tosc i és un busca-raons. La Verónica viu fora de la casa com una burgeseta. Finalment, la petita Gabi intenta posar una mica d’ordre entre tant estrès. I l’àvia exerceix de puntal en una família de pare(s) absent(s). Fins que emmalalteix i ha de ser internada.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

A l’hospital acudeix tot el clan, amb la Memé al capdavant, una mare sense nord, infantiloide i escapista. Un metge de pa sucat amb oli (Josep Julien) i el taxista de la Verónica (Biel Duran, ‘cover’ del lesionat Marc Rodríguez) completen un quadre que desperta el riure, sí, però alhora una desoladora malenconia. Perquè el desemparament dels Coleman és tremendament humà. Són uns perdedors. Tolcachir potser va voler fer una metàfora del seu caòtic país amb aquesta família a la qual tots voldríem donar un cop de mà.

Però el seu petit món resulta universal. Així, va tenir una estrena triomfal al Romea, en primer lloc, perquè la família Coleman ja és tot un clàssic teatral per la fenomenal i precisa escriptura de Tolcachir, responsable també d’una agilísima direcció. A més, en la versió catalana, el director argentí ha sabut envoltar-se d’un gran elenc en què, per exemple, dues veteranes com ho són Cesca Piñón i Roser Batalla estan molt soltes fent de l’àvia i la mare. I a un actor en creixement constant com Sergi Torrecilla, amb aquella gorra alta de llana que el seu personatge ha de portar a Buenos Aires, Barcelona o Miami, li surt el paper del Salva brodat. La seva imatge final, sol a casa, és de les que trenquen l’ànima.