Albert Pla, subtilment terrorífic

Ja fa un temps que els recitals de guitarra i butaca no semblen ser suficient perquè Albert Pla ens expliqui tot el que desitja, i després de successives incursions en el muntatge musicoteatral, ‘Miedo’ és un dels seus èxits més grans. Amb cançons subtils i inquietants, una substanciosa posada en escena per part de Nueveojos i Mondongo, i la seva solitària i definitiva presència, centrant les mirades en un espectacle que omple aquesta setmana d’intrigues i, és clar que sí, terrors íntims la sala Barts.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Pla és el subministrador de titulars estridents però també el tipus capaç de fer observacions tan subtils com que la retòrica del ‘nosaltres’ pot acabar sent un automatisme impersonal. ‘Miedo’, dirigida per Pepe Miravete, s’acull a aquesta idea i vol expressar inquietuds tan singulars que, per això mateix, poden interpel·lar a d’altres. No totes ho són tant, però Pla les expressa d’una manera que traspassa la capa del genèric per endinsar-nos en una caverna plena d’espectres antics i recòndits, com aquests fantasmes “que diuen coses dolentes” en una de les cançons, ‘A por mí’.

Delicadesa i 'gore'

Sí, a ‘Miedo’ hi ha músiques seves i de Raül Fernández, Refree, que recuperen el cantautor d’interioritats, ara una mica perverses, a través de títols explícits com ‘Muñeca’, ‘Circo o ‘Ratón’, en les quals subjectes de l’imaginari infantil cobren formes amenaçadores. Les escenes estan enriquides per un imponent muntatge de vídeo que dona profunditat i matisos a cada història, si bé l’ànima de ‘Miedo’ l’encarna el mateix Pla. Seu és el do per transmetre des dels remordiments més amagats fins a la brutalitat més descarnada, amb aquest tiberi 'gore’ final en l’alegre són de la cançó 'Muerto’, exorcitzant la seva mateixa autodestrucció.