Els Surfing Sirles: la bèstia del rock català reneix amb éxit a Sidecar

Cinc anys després de la sobtada desaparició d’un dels seus integrants, el guitarrista Uri Caballero, la bèstia va tornar a rugir i a retorçar-se, i a recordar-nos per què, fins i tot sense arribar a aconseguir un ampli èxit comercial, va establir relacions intenses i eternes amb la seva gent. Sí, no hi ha hagut ningú com Els Surfing Sirles en l’escena catalana moderna, tan pulcra i educada ella, i la seva reaparició, aquesta setmana a Sidecar, va ser un còctel d’emocions barrejades, amb traços d’ira, orgull i malenconia.

La reactivació, inspirada perl’edició, per fi, en vinil del seu primer disc, que precisament es titulava ‘LP’ (2010), s’ha concretat fins ara en tres concerts, el que van oferir setmanes enrere al Sugar Illegal Fest, de Vic, i els dos d’aquests dies a Sidecar, a què cal afegir el del 3 de novembre al Konvent de Cal Rosal (Berga). Últim avís. Nits en què tornen a circular les velles bromes privades, la complicitat congelada en el temps i aquella barreja diabòlica de rock de garatge bastard (amb empelts de psicodèlia, soul o surf), memòria il·lustrada catalana, mala bava i sentit de l’humor conjurat a batzegades entre Vallcarca i el Montseny.

Ara, amb una versió ampliada dels Sirles: al trio supervivent, Martí Sales, Guillem Caballero i Xavi García, s’hi han afegit dos vells amics, Joan Colomo i Mau Boada. Tot això, sense intencions d’allargar l’episodi més del convenient: això no és un retorn, sinó una reunió excepcional. Els Sirles no seguiran, almenys ara per ara, però en aquests fugaços parèntesis de vitalitat ens recorden l’importants i estranys que van ser.

Ritu funerari

La segona nit a Sidecar, aquest dijous (repertori idèntic al de la primera), va començar amb la solemnitat de la ‘Cançó funeral’, invocació del seu disc final, ‘Música de consum’, un treball que la defunció d’Uri va deixar inèdit en directe (i del que també van rescatar dues peces més, ‘Centre del món’ i ‘La gent i jo’). A partir d’aquell moment, el quintet es va precipitar sobre els seus clàssics congelats, alternant les veus de Martí i Guillem i combinant el doble poder guitarrer amb l’òrgan salvatge:d’‘Escolti, senyora onada’ (fosa amb ‘El meu avi’ i ‘Esplai girls’, del disc seminal ‘Nedant en l’ambulància’) al ‘riff’ a la manera de ‘The Jean Genie’, de Bowie, a través de ‘Poble d’stars (adaptació de Pepe Sales, l’oncle del Martí) a través del record de la Barcelona drogata dels 90 (i de dj Sideral) a ‘Han atropellat el gat’.

Notícies relacionades

Escapada d’estiu a Món Sant Benet: natura, història i gastronomia en un entorn únic a Catalunya

El patronat del MNAC al·legarà «incapacitat tècnica» per traslladar les pintures de Sixena

Sidecar, en ebullició tot i que sense trencar els mobles. “Dimecres hi va haver més desfasament”, apunten a aquest cronista: ¿potser el públic de dijous era el mateix, repetidor i ja apaivagat? Potser, consumades les urgències físiques, es tractava d’una excitació una mica més interior, menys teatral. Però un centenar de goles van corejar “ves amb compte, / et robarem el trineu, / et robarem el trineu” i es van aventurar per l’autopista calcinada de ‘Peatge’. Cançons físicament exigents. “Ja no estem per a aquests trotis”, va fer broma el Guillem. “La socialdemocràcia ha vençut”.

Després de la devastadora ‘Saltamarges’, el bis el va obrir  la feliç al·lucinació de ‘Cap al sol’, 11 minuts de bogeria psicòtropa que al seu dia ells, amb una humilitat commovedora, van descriure com “una espècie de repàs de la història de la música popular del segle XX”. D’allà ens en vam anar a l’últim trio d’asos, les furioses ‘Montseny’, ‘Taxista’ i ‘Pubilla de cuixa forta’. I entre els seus últims espasmes ens vam adonar de com trobàvem a faltar Els Surfing Sirles.