Murakami treu llibre: ¿per què ens agrada tant l'escriptor japonès?

Hi ha un lloc comú que relaciona Haruki Murakami –el més exportable dels actuals escriptors japonesos, l’autor dels hispters’– amb el Nobel que, any rere any, impulsat pel desig dels seus milions de lectors, juga a l’amagatall amb ell. El seu últim llibre, primera part de 'La mort del comanador' (Empúries/Tusquets), que es publicarà en dos volums, apareix ara en ple buit, precisament en les dates en què un escàndol ha obligat l’Acadèmia Sueca a ajornar l’anunci del guardó per a la pròxima edició. Així que aquest any, Haruki, tampoc serà el teu any.

El japonès té tants seguidors com ‘haters’ acèrrims (tot escriptor que ha recorregut el camí d’autor de culte a supervendes acaba tenint-ne, i si no que l’hi preguntin a Paul Auster, amb qui sol comparar-se’l). I els que l'odien enumeren com una lletania que Murakami es repeteix, que té una fórmula, que abusa de les referències pop (una cosa que també es podria atribuir a Thomas Pynchon, sense anar més lluny) i que és l’epítom del japonès tan de moda entre els més joves (quan curiosament al Japó l’acusen de tot el contrari, d’escriure una prosa molt pròxima a la nord-americana).

Un expert a riure’s del món literari com el dibuixant Tom Gauld resumia en un dels seus acudits gràfics, una espècie de cartró de bingo, els principals ítems murakamians:  dones misterioses, pous secs, fetitxisme de l’orella, la sensació fotuda que algú et segueix, trucades inesperades, avorriment urbà, mons paral·lels, córrer esportivament, adolescents precoços, sexe estrany, passatges secrets i gats, molts gats. És una reducció a l’absurd, és clar, en què podria quadrar qualsevol escriptor.

En contraposició, hi ha els seus lectors. Les seves legions de lectors. ‘La mort del comanador’, un títol que al·ludeix al ‘Don Giovanni’ de Mozart (en aquesta obra potser hi ha més ‘andantes’ i ‘allegros’ clàssics que improvisacions de jazz), va vendre un milió d’exemplars el primer mes de la seva aparició al Japó. L’obra té, pel que sembla, més càrrega sexual que anteriors novel·les, en què ja n’anava bastant sobrat, cosa que és un bon al·licient. Sembla que a Hong Kong s’han alarmat per això i han prohibit la seva venda als menors de 18 anys.  

Ara que ja sabem per què a uns quants no els agrada i per què és difícil que amb les seves vendes milionàries aconsegueixi finalment el Nobel (tot i que l’Acadèmia Sueca no deixa de sorprendre’ns mai), serà bo esbrinar què és el que atrapa el lector, quin és el seu secret, quines tecles especials prem per aconseguir un consens tan aclaparador i global. D’aquí que hàgim traslladat aquestes preguntes a alguns noms de la cultura i l’espectacle, d’acreditada estima murakamiana, i això és el que ens han contestat.

ISABEL COIXET

Directora de cine Amiga personal de l’escriptor 

"De què parlo quan parlo de Murakami. Parlo de vides aturades i de sandvitxos sense crosta en els falsos ‘diners’ americans d’Osaka. Parlo de sentir-se perdut i sense brúixola ni compàs amb l’única certesa que no et trobaràs mai. Parlo dels somnis que filtren la vigília. Parlo dels milers de bols d’arròs agres que un consumeix al llarg de l’existència. De solitud i jazz i forats a la paret i armaris de roba de dones mortes. D’homes i dones colpits per una dolça malenconia. Parlo de gats".

RAY LORIGA

Escriptor i director de cine El més semblant a Murakamique ha donat la literatura espanyola

"Pot ser que no existeixi res del que ens explica, però si ho escriu Murakami, sembla que sí. ¿No és això la literatura?"

LEONOR WATLING

Cantant i actriu Lectora fidel

"M’agrada Murakami perquè aconsegueix fer-me viatjar a altres mons completament impossibles i estranys que habiten en aquest sense que, per això, com a lectora, perdi en cap moment el plaer de degustar la seva misteriosa manera d’escriure".

SANTI BALMES

Músic i escriptor Fan incondicional

Murakami és molt hàbil, almenys per als d’aquesta banda del planeta. Aconsegueix que interioritzem com a propi el que ens hauria de semblar exòtic. És un capdavanter, o potser entre tots hem decidit que sigui així sense un motiu clar. Sap combinar elements i espais d’una cultura tan llunyana com la japonesa amb fonts culturals i musicals d’un món saxó, a què, al cap i a la fi, ja pertanyem tots. Al final, el territori no deixa de ser global. Podem sentir-nos propers a aquests personatges, i això ens fascina. Tot i que el que més m’agrada d’ell potser és l’ús del ‘tempo’, moltes vegades una suau cadència que t’atrapa.

RODRIGO FRESÁN

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Escriptor Lector de primera hora

Hi va haver un temps –els de ‘Tòquio blues’ o d’‘Al sud de la frontera, a l’oest del sol’– que un llegia Murakami sense saber com ho feia. Tampoc –com passa amb els grans mags– necessitava saber-ho. N’hi havia prou amb sentir-se part del miracle. D’un temps ençà, s’han anat descobrint els engranatges del truc sense voler-ho, per la sola inèrcia que regala alhora que pren allò que ja es coneix. I Murakami ha canviat d’acte i habilitat sota la seva carpa. Ara és un d’aquells equilibristes sense xarxa que de vegades arrisca poc i d’altres, massa. I un sempre tem que caigui i s’estavelli. I en ocasions –‘Homes sense dones’– torna a demostrar el seu do per al triple salt mortal combinat amb desaparició a l’aire. En qualsevol cas, a no queixar-se, una altra forma més que noble i fins i tot d’agrair d’emoció.