El pes d'una guerra com el Vietnam

En un moment en què sembla obligatori que els autors entreguin als seus editors un llibre per any, Kent Anderson publica la seva tercera novel·la en 30 anys. Després de 'Sympathy for the Devil', de 1987 i 'Night Dogs' de 1996 torna a les taules de novetats amb 'El sol verde’, la tercera entrega protagonitzada per Hanson. A aquestes tres obres de ficció llarga hi cal sumar una recopilació de relats publicada el 1998, 'Liquor, Guns & Ammo'. Resulta impossible no relacionar la vida de l’autor amb la del personatge: tots dos han combatut al Vietnam, han treballat en els cossos de policia de Portland i d’Oakland, i han sigut professors de literatura. ¿On finalitza un i on comença l’altre?

Resulta evident que les seves vivències personals li han sigut útils a l’hora d’escriure les seves novel·les. A 'El sol verde’ Hanson ha de passar l’Acadèmia i 18 mesos de servei per obtenir el certificat POST, i així poder abandonar aquesta ciutat. Estem en les albors dels 80, la brutalitat policial és encara una cosa quotidiana, i Oakland (Califòrnia) és el niu on tots els expresidiaris proven de tornar a l’acció. El nombre d’oficials no es correspon amb les necessitats de la zona i cada dia han d’acudir a desenes d’avisos d’aldarulls. El cos imposa una taxa mínima de detencions, i això propicia que l’execució de les lleis se circumscrigui al compliment d’unes xifres que no tenen perquè reflectir la realitat de la delinqüència als carrers.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

'El sol verde’ és una obra d’un sol personatge. Malgrat que l’elenc de secundaris és el que ens ajuda a posar en situació el caràcter del protagonista, la novel·la ho és. Perquè una cosa així funcioni, trobem una història sense un fil argumental definit. Sí, Hanson ha de passar aquells 18 mesos com si fos una condemna carcerària. Però l’estructura dels capítols permet que puguin llegir-se com narracions aïllades. Sembla més un volum de relats amb un protagonista en comú que una narració a la manera convencional d’inici-nus-desenllaç. Alguna cosa d’això hi ha de fons, una temporalitat que ajuda que el lector pugui establir aquesta línia en el temps. Però el carisma de l’obra està en què podríem llegir capítols de forma aleatòria i encara així funcionaria. Malgrat la solidesa dels seus diàlegs, en el que la novel·la convenç el lector és en les seves descripcions. La tercera persona escollida com a narradora es mimetitza amb la del mateix Hanson, i aquesta malenconia que l’envaeix a ell es palpa en cada paràgraf del text. 

Malgrat que Anderson ens prova de convèncer que Hanson té 38 anys el seu estat vital en transmet molts més. Allà és on, a través de somnis i records, al·ludeixal pes que suposa tornar a una vida, diguem, corrent després d’haver lluitat en una guerra. És un home pacífic en aparença, però hi resideix una violència latent que és millor que no surti a la superfície. Tot això ho podem observar a través de diversos elements que posen en dubte el seu seny. Un conill negre amb una taca blanca sota un ull sembla perseguir-lo per tota la ciutat, i fins i tot la presència de Weegee -un nen d’11 anys amb el qual estableix una relació d’amistat- resulta fantasmagòrica. Sempre sorgeix on Hanson més el necessita sense que sapiguem ben bé com ha arribat allà. Amb tots aquests elements serà el lector el qui decideixi fins on arriba el real i l’imaginat. O pot, simplement, deixar-se portar.