ENTREVISTA

Pérez-Reverte: "Voler veure l'adversari exterminat o aniquilat és molt espanyol"

El creador d'Alatriste parla a París de 'Sabotaje', tancament de la trilogia protagonitzada per l'espia franquista Falcó, que ha d'impedir que Picasso pinti el 'Guernica'

Pérez-Reverte: "Voler veure l'adversari exterminat o aniquilat és molt espanyol"

Jeosm

7
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

AArturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951) el diverteix el “desafiament d’aconseguir que el lector normal, no un psicòpata, s’empassi el personatge de Falcó i el faci company de viatge en tres llibres”. Perquè, com bé recorda, “és un tipus masclista, torturador, cruel, sense escrúpols, amoral, per a qui les dones són un objecte a depredar i que treballa per als franquistes”.Per això, afegeix, el presenta “simpàtic, elegant, seductor, encantador i divertit”. I en una nova novel·la que “té molt de provocació”, perquè el seu heroi no és precisament republicà tot i que no combregui amb el feixisme, no s’ha resistit el creador d’Alatriste “a la temptació” d’enviar el seu ja icònic espia a l’efervescent París del 1937 a “rebentar-li la vida a [André] Malraux, a donar-li una pallissa al fanfarró Hemingway en un bar de Pigalle, a sabotejar el ‘Guernica’ de Picasso i, sobretot, a besar Marlene Dietrich”. 

Després d’haver venut més de mig milió de llibres de ‘Falcó’ i ‘Eva’,l’autor d’‘El pintor de batallas’ completa la seva trilogia d’espies amb ‘Sabotaje’,que arriba aquest dimecres a les llibreries amb una tirada de 150.000 exemplars, tot i que això no significa que no el reprengui més endavant, igual com a Alatriste, apunta durant l’entrevista al seu hotel, a escassos minuts del riu Sena i del número 7 de Rue de Grands-Augustins, un dels escenaris de la novel·la, on aquell 1937 Picasso pintava en el seu estudi el ‘Guernica’ per a l’Exposició Internacional de París, que lluiria com a símbol contra el franquisme al pavelló de la República.  

Transsumptes de Malraux o l’almirall Canaris

“Em divertia fer una trilogia d’espies. S’ajusta a la part canònica del gènere però alhora introdueixo coses que he après en la meva vida professional. I la diversió inclou manipular els personatges i la història, la història d’una època que conec bé.” Per això, el lector pot descobrir també transsumptes de la rica hereva Peggy Guggenheim, de l’almirall Canaris (en l’agent de l’Abwher, la intel·ligència nazi, que conspira amb Franco),  Alexander Orlov, que dirigia els serveis secrets comunistes a l’Espanya en guerra, o Malraux, a la pell de Leo Bayard, guanyador del Goncourt i simpatitzant comunista que va liderar un esquadró aeri republicà en la guerra civil. 

"Avui moltes feministes no saben qui era Lee Miller ni altres tantes pioneres com Martha Gellhorn o Gerda Taro"

I també, reconeix Pérez-Reverte, en el personatge d’Eddie Mayo, el seu “amor platònic”, Lee Miller, que va ser model, amant de Man Ray i fotògrafa que va cobrir la guerra civil i va ser una de les primeres reporteres a entrar en els camps de concentració nazis alliberats. “Si lamento no haver sigut reporter en els anys 30 en comptes d’en els 70 és per no haver coincidit coincidit amb ella en la segona guerra mundial. I avui moltes feministes no saben qui era o no coneixen a altres tantes pioneres com Martha Gellhorn, Gerda Taro o Simone de Beauvoir”,explica el també acadèmic de la RAE, sense voler entrar en les crítiques rebudes de grups feministes o per què Falcó comença tractant les dones com objectes sexuals. “Són els anys 30, els homes fumaven i cardaven d’una manera determinada, no pots posar un feminista ‘avant la lettre’. Tampoc posaré mai una dona en les Croades assaltant les muralles, que és el que s’exigeix ara, perquè no és veritat.” I, recorda, “ningú que hagi llegit un llibre o un article meu pot dir que soc masclista, com m’han deixat anar a Twitter quan m’he burlat del feminisme folklòric, no de l’altre, ¿eh? Però tant se me’n dona”.

"El món és un lloc molt cabró i cruel on hi ha la violència objectiva, sense remordiments"

“A ‘Sabotage’ –continua– les dones tenen un paper molt important. I Falcó, des que en el segon llibre es va enamorar de l’Eva, l’espia soviètica, ha canviat la seva percepció de les dones i sent respecte per elles. Tot i que és un faldiller no és idiota i en l’Eva reconeix una dona diferent, que té fe i creu en la lluita i el sacrifici, al contrari que ell.” Afegeix Pérez-Reverte que “hi va haver moltes dones com l’Eva en els anys 30, que van lluitar a Espanya i a Europa i van pagar preus molt alts per fer-ho. Van ser torturades, violadas,afusellades... per ser anarquistes, socialistes, comunistes o falangistes, perquè llavors ser un -ista implicava ser en una lluita molt crua”.

Parlant amb un franctirador

A l’autor el fascinen els tipus com l’Almirante, superior de Falcó en l’espionatge franquista, amb qui aquest manté una “relació paternofilial, barreja d’insolència i respecte” i reflex de la seva pròpia relació amb alguns professors i caps. “En la meva vida de reporter vaig aprendre que els fills de puta són més interessants que la gent normal. Amb ells mai m’he avorrit, he anat a prendre copes amb torturadors, violadors, assassins, delinqüents i mercenaris i tinc records brutals sobre la condició humana.” “A Sarajevo –recorda– vaig pagar 80 marcs a un franctirador perquè parlés amb mi. Em va explicar com triava els blancs, que els nens es movien molt, que no va disparar una noia perquè li va recordar una neboda i en va matar una altra que passava... És la crueltat i la violència objectiva de la realitat, sense remordiments, és part de la vida, del món, que és un lloc molt cabró i cruel. O ets Falcó o ets víctima de Falcó. Per als Falcó és tan natural matar com que et matin.”

"La nostra classe política no té cap discurs intel·lectual. Són funcionaris de la política que necessiten clixés per espavilar-se. Per a això la guerra civil, de bons-dolents, és perfecta. Estan ressuscitant artificialment una cosa que a la gent del carrer li importa un carall" 

Pérez-Reverte, a qui tant li fa el que facin amb les restes de Franco, recorda que el seu pare i el seu oncle van lluitar amb la República. “I el meu sogre, que era comunista, amb els nacionals. Ningú dubta de la idea de República-bona i franquisme-dolent. Però quan t’acostes a la gent no està tan clar. No tothom que vestia de blau era dolent, i l’altre, bo. En els dos bàndols hi va haver aquell que es dedicava a executar l’altre a la rereguarda. És massa simple dir que van ser quatre generals dolents i els capellans contra el poble”.Per això lamenta com avui s’està tornant al discurs dels dos bàndols. “A Espanya tenim una classe política que no té cap discurs intel·lectual, són funcionaris de la política, analfabets sense formació. I necessiten clixés per manejar el negoci. Per a això la guerra civil és perfecta: bons-dolents; tu ets vermell; tu, no... estan ressuscitant artificialment una cosa que a la gent del carrer li importa un carall. Una altra cosa és enterrar els morts, que està bé, però la majoria vol fer-ho sense rancor.”

En la guerra civil, opina l’autor de ‘La taula de Flandes’,“tothom es coneix, és com un poble: tu em vas matar la cabra, tu et vas cardar la meva nòvia, tu et vas endur la guapa del poble, tu ets més ros, més alt i més guapo que jo, tu em vas prendre la terra... es faciliten les venjances i això unit a l’extrema vilesa maniquea de l’espanyol...”.

“No reconèixer a l’enemic cap virtut, voler-lo exterminat, no vençut, sinó esborrat, la dona rapada, els nens expulsats de l’escola, la casa volada, la memòria aixafada... és molt espanyol –opina–. Aquesta necessitat tan virulenta d’aniquilar l’adversari, no de convèncer-lo, crec que ve delsvuit segles de lluita contra els musulmans i de la Inquisició, que van generar una actitud de blanc i negre, d’amb mi o contra mi, de si aquest no menja porc perquè és un gos jueu o morisc.”

"Els fills de puta són més interessants que la gent normal. Mai m’he avorrit amb torturadors, violadors o assassins"

Notícies relacionades

La novel·la no oculta els forats negres de la República, amb intestines purgues entre anarquistes, comunistes, socialistes... “Jo amb 20 anys hauria lluitat amb la República sense dubtar-ho, però ara que sé el que sé, que he llegit Chaves Nogales, me n’aniria. Franco va guanyar perquè era una organització criminal, militar, disciplinada, feta amb un codi de comandament únic. I la República era un putiferi d’un munt de tendències.”

I, tot i que prefereix no entrar en el tema català, conclou: “Puc no ser allà però ho puc veure. I entenc, ¡com no ho he d’entendre!, que els catalans, per molt diverses raons, estiguin farts de tantes coses. Però ho veig amb equanimitat. Puc admirar virtuts en la gent que no té les meves idees o que detesto. Però... –somriu– he vingut aquí a parlar del meu llibre.”