25 d’oct 2020

Anar al contingut

PREGUNTES FREQÜENTS

¿Per què és tan bo Santiago Lorenzo?

'Los asquerosos' és una de les millors novel·les que llegiràs aquest any, afirma Kiko Amat en aquesta autoentrevista didàctica

Kiko Amat

¿Per què és tan bo Santiago Lorenzo?

¿Què és?

Una novel·la. De les millors que llegiràs aquest any.

Pel títol pensava que seria un directori d’agressors sexuals espanyols, o una cosa semblant. ¿De què va?

Doncs va d’un tal Manuel que apunyala (en defensa pròpia) un antiavalots. Com a resultat d’això, fuig de Madrid i es refugia en un poble fantasma de l’estepa espanyola. Allà sobreviu a base de plantes crues, aigua de la font, llibres Austral que troba en unes golfes i menjar bàsic del Lidl que li envia el seu tiet. En aquest “falansterio de una sola nota”, el Manuel va arreglant la seva humil cabanya i té la revelació que és feliç. Per primera vegada a la vida.

Sona una mica a ‘Robinson Crusoe’.

Bingo. Si pretengués fer-me el llest, cosa que estic a punt de fer, diria que és una barreja de ‘Robinson Crusoe’ i ‘Walden’, tot i que sense la tabarra poètica que ens endinya Henry David Thoreau cada vegada que topa amb una margarida. També té una mica d’hagiografia d’eremita cristià, com la història de Pau l’Ermità explicada per sant Jeroni. I l’anhel ingovernable de fuga dels autors nord-americans. Només que Lorenzo és millor que Kerouac.

¿Tan bo és?

És bo i molt seu. A 'Los asquerosos’ un narrador semianònim explica la història d’un tercer. ¡Sense diàlegs! Un no sap si és antic o, al contrari, se n’ha anat tan cap enrere que li ha donat la volta al rellotge i ara és el més modern. En tot cas, és inimitable. Escriu com un Jardiel profund, sense carrinclonades. A mi em fa pensar en García Pavón. Com ell, Lorenzo no para d’inventar neologismes brillants i binomis inoblidables.

No deu ser un d’aquests autors afrancesats que no paren de “jugar amb el llenguatge”.

Puaf. Ni parlar-ne. L’important és la història. I les idees que en sorgeixen: el desig d’estar sol; el rebuig de la tecnofília; l’ “ameno esparcimiento” en el “cultivo intensivo de sus patochadas”; el plaer de l’ascetisme (la seva “parquedad gozosa”, “su poquedad desaforada y cabalgante”, “una austeridad fiera en la que chapoteaba con cada vez mayor deleite”); l’“embobamiento deliberado” en coses pràctiques i aficions íntimes, de les que van “por dentro, como las buenas”.

No serà un llibre d’autoajuda...

En absolut. ‘Los asquerosos’ està atapeït d’ira justiciera. L’arribada al poblet d’uns nou-rics urbanites és l’excusa perquè Lorenzo comenci amb una infinitat de diatribes genials contra aquella patuleia de “sopazas”, "desencuadrados" i beats que l’autor bateja com “La Mochufa”. Una “pila de micos adobados en imbecilicia”, que “más que personas són secuelas”. La demència irada del Manuel és, per a mi, el millor del llibre. Em va recordar a ‘El hombre de mazapán’, de J.P. Donleavy. No podia parar de riure.

Entès. Lorenzo és un geni.

No ho saps prou. Aquesta ja és la seva quarta novel·la, i les tres anteriors eren igualment esplèndides.

¿També anaven d’escapar-se al camp i odiar els “mochufos”?

No. Però espiritualment se li assemblaven. Les novel·les de Lorenzo solen ser fàcilment resumibles en una sola frase: ‘Los millones’ anava d’un del GRAPO a qui tocava la Primitiva i no podia cobrar-la perquè no tenia el DNI. ‘Los huerfanitos’ eren tres germans que odiaven el teatre, però no tenien més remei que posar-se a fer teatre. I ‘Las ganas’ anava d’un paio que feia tres anys que no follava i estava fatal. De totes, 'Los asquerosos’ té una aparença vivencial més directa (ja que Lorenzo viu des de fa uns quants anys en un poblet perdut de Segòvia, disfrutant –no patint– les mateixes caresties que el seu protagonista).

Quin escriptor tan estrany.

Gràcies a Déu que ho és. I no només escriu. Lorenzo també va ser cineasta (‘Mamá es boba’, ‘Un buen día lo tiene cualquiera’), va obrir un taller d’escenografia i fabrica maquetes impossibles. Però no li diguis que és un “home del renaixement” o et vomitarà a les sabates. 

Temes: Llibres