Anar al contingut

FESTIVAL DE CINE

Isaki Lacuesta fa història a Sant Sebastià

El realitzador català torna a conquistar la Concha d'Or, aquesta vegada amb 'Entre dos aguas', protagonitzada pels mateixos germans de 'La leyenda del tiempo'

Nando Salvà

Fins fa només unes hores, Isaki Lacuesta (Girona, 1975) era només –és una manera de parlar– un dels cineastes més intrèpids i estimulants del cine espanyol actual, un autor que ha passat tota la carrera esquivant etiquetatges i agafant-nos a contrapeu, i la creativitat del qual s’estén entre el cine, la televisió, el videoart i formats audiovisuals que continuen desafiant la categorització. Però des d’ara és molt més que això; des d’ara ha fet història. La Concha d’Or que el Festival de Sant Sebastià li acaba d’atorgar gràcies a la seva Entre dos aguas el converteix en un dels poquíssims autors que han guanyat el prestigiós guardó en dues ocasions –el va obtenir per primera vegada el 2011 gràcies a Los pasos dobles–. La llista la formen Francis Ford Coppola, Arturo Ripstein, Imanol Uribe, Manuel Gutiérrez Aragón, Bahman Ghobadi i, des d’ara, també Isaki Lacuesta. No és un mal grup al qual pertànyer.

Seqüela reconeguda de La leyenda del tiempo (2006), la ficció –¿o era documental?– que va inspirar bona part del cine fet posteriorment al nostre país, el setè llargmetratge del català –gairebé segur, el millor de la seva carrera fins ara– és una reflexió sobre les il·lusions trencades i la recerca de la redempció en què un realment mai sap quant del que veu és cert i quant il·lusió, i és igual. El que compta és la mestria amb què Lacuesta ho construeix tot. El que hem dit, històric.

A partir d’aquí, situem-nos. Com el de tots els festivals de cine, el jurat de la 66a edició de Zinemaldia és un grup de persones que es dediquen a coses diferents i a qui es pressuposa bon gust, però que no necessàriament coincideixen plenament sobre què distingeix una bona pel·lícula. Aquesta probable discrepància donaria a entendre que els jutges han sigut més proclius a premiar no les obres que més acèrrimes defenses van obtenir entre ells, sinó a les que menys enemics es van guanyar, i explicaria l’absència del palmarès tant de In Fabric com sobretot de High Life, dues obres majúscules però del tot incapaces de generar consens.

D’altra banda, si donem aquesta teoria per bona, ¿com es pot justificar el Premi Especial del Jurat concedit a Alpha: The Right to Kill?. La nova pel·lícula del filipí Brillante Mendoza utilitza la guerra contra el narcotràfic duta a terme al seu país pel president Rodrigo Duterte com a teló de fons d’una història de podridura policial rampant en la qual el greu no és el lleig, brut i atabalat que es veu tot; aquest, al cap i a la fi, és l’estil de Mendoza. El més greu és que mai abans 90 minuts escassos de metratge s’havien fet tan llargs.

'Rojo’, millor actor i director

És cert que cap pega –o gairebé– pot posar-se a la resta d’integrants del palmarès. Guanyador del premi al millor director, Benjamín Naishtat ofereix a Rojo una instantània de la societat argentina el 1975, quan el cop d’Estat militar era a l’horitzó i el que va arribar a conèixer-se com la guerra bruta començava a prendre forma. Crítica ferotgement obliqua a la decadència moral d’una societat que pretenia ignorar el que estava passant mentre intentava treure’n profit, Rojo aconsegueix donar una potència insòlita a la seva ràbia recorrent a un humor negre que voreja el grotesc.

També té ple sentit el guardó al millor actor concedit al seu protagonista, Darío Grandinetti; l’argentí dona vida a un personatge moralment tèrbol amb la seva intel·ligència i el seu carisma característics, convertint-lo en un home decent que pren diverses decisions dolentíssimes. Respecte al premi a la millor actriu, és més educat considerar que els membres del jurat es van veure condicionats en vista de la falta d’interpretacions femenines realment destacables en la competició que imaginar-los realment commoguts pel festival d’esgarips i gemecs ofert per la noruega Pia Tjelta a Blind Spot.

Menció a part, finalment, mereix el premi ex aequo al millor guió. D’una banda, reconèixer Paul Laverty pel text de Yuli passa per alt l’afany de la pel·lícula en la sobreexplicació i remarca l’esforç per fer avançar la història considerant les possibilitats expressives de la dansa. De l’altra, el guardó compartit obtingut per la comèdia Un hombre fiel, coescrita entre Louis Garrel i Jean-Claude Carrière, té més sentit entès com a homenatge al mític Carrière –un autor mític que ha escrit més de 100 guions– que com a recompensa als mèrits reals del guió de la pel·lícula.