Crítica de 'Noche de lobos': un llarg anticlímax

Jeremy Saulnier es va convertir en la gran esperança ‘indie’ del 'thriller' amb la seva segona ('Blue ruin') i tercera ('Green room') pel·lícula, en les quals demostrava un gran maneig de la tensió, de la fondària moral i de l’economia narrativa.

El primer que crida l’atenció de 'Noche de lobos’ (traducció una mica enganyosa, potser en homenatge a Joan Lluís Goas, de 'Hold the dark', o 'Abraçar la foscor') és la seva llarga durada: 125 minuts, en contrast amb els 90 minuts de mitjana de les seves antecessores. Però té la seva lògica perquè aquesta producció de Netflix es desenvolupa en un espai lluny dels ritmes urbans, aïllat de tot: un poble d’Alaska, l’imaginari Keelut, on els llops podrien haver començat a raptar nens. Fa falta temps per captar el ritme lent però anguniós d’un lloc així.

Un naturalista expert en llops, el Russell Core (Jeffrey Wright), rep la trucada d’auxili d’una mare, la Medora (Riley Keough), el fill de sis anys del qual ha sigut l’últim a desaparèixer. Vol que busqui l’animal culpable i el mati. Malgrat la dificultat de la petició, Core es deixa arrossegar, seduït per la Medora, a una recerca que amaga motivacions torbadores i és només una ramificació d’una trama complexa de caires sobrenaturals.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Fa falta més paciència en el cine i la televisió actuals, però 'Noche de lobos’ no té la calma implosiva de 'Better call Saul'. La falta de tensió narrativa acaba semblant gairebé orgullosa i resulta frustrant; si en les seves anteriors pel·lícules Saulnier es preocupava per explicar la seva història en termes visuals, aquí confia massa en uns diàlegs amb tendència a la pretensió filosòfica i al galimaties místic.

Queda per al record un tiroteig coreografiat amb precisió, comparable als millors de Michael Mann i Christopher McQuarrie, una de les poques concessions a l’acció d’una pel·lícula massa enamorada de la seva sobrietat i foscor.