Jim Jarmusch sedueix amb la seva discreta radiografia de la família

La trajectòria de Jim Jarmusch està estretament vinculada a la del festival de Cannes, el més prestigiós del món: nou dels seus llargmetratges, ni més ni menys, han competit allà al llarg de les dècades. El seu nou treball, en canvi, forma part ara del concurs de la Mostra de Venècia, i molts han interpretat la seva absència en el certamen francès el maig passat com un senyal del fet que, simplement, no està a l’altura. ¿Podria de veritat ser una obra encara més fallida que Los muertos no mueren (2019), fins ara considerada la pitjor amb diferència en la carrera del d’Ohio i que tot i així no només va competir a Cannes sinó que va exercir allà de pel·lícula inaugural? Les alarmes, afortunadament, han resultat ser falses. Father Mother Sister Brother sí que és, en qualsevol cas, una pel·lícula menor en la filmografia del seu director, i dir això és dir molt si es té en compte que el seu director és algú de qui, sense cap ànim d’ofendre, pot dir-se que només fa cine petit.

Ens expliquem: Jarmusch és el gran cineasta de la falta de pretensions, els temps morts i l’emoció creada a partir de la laxitud dramàtica o fins i tot de la falta de drama, i un autor excepcionalment capaç de descobrir el punt transcendent en l’aparentment banal. En la nova pel·lícula, amb aquesta finalitat, presenta tres relats independents però òbviament relacionats entre si quant a temàtica: en el primer, dos germans –Adam Driver i Mayim Bialik– visiten el seu pare –Tom Waits–, un viudo de qui es permet endevinar un passat turbulent i a qui els seus fills, amb qui queda clar que no hi ha gaires temes de conversa, tracten com un nen; en el segon, una escriptora d’èxit –Charlotte Rampling– convida a casa seva les seves filles –Tasti Blanchett i Vicky Krieps– per prendre te i pastes, i al contemplar la seva interacció s’endevina una relació basada en la intimidació, no necessàriament conscient, per part de la progenitora; en el tercer, dos bessons –Indya Moore i Luka Sabbat– es troben a París poc després de la tràgica mort dels seus pares en un accident aeri, i visiten l’apartament en el qual els quatre van viure per dir adeu.

Especialment com en les altres pel·lícules episòdiques de la seva carrera, Mistery Train (1989), La nit a la Terra (1991) i Coffee and Cigarettes (2003), aquí Jarmusch es comunica a través de la repetició i la variació, incorporant elements que es reiteren en les tres històries –viatges amb cotxe, tasses de te o cafè, frases de diàleg– tot i que, això sí, cada vegada amb variacions a través de les quals, si observem bé, potser trobarem significats profunds. En conjunt, Father Mother Sister Brother convida a reflexionar sobre assumptes com les mentides que circulen en el si de les famílies per egoisme o inseguretat, les pressions que s’exerceixen, i com el pas del temps i la mort reconfiguren les relacions entre els seus membres. I ho fa, diem, eludint qualsevol indici de grandiloqüència dramàtica o el tipus de gesticulació emocional propi del cine més convencionalment comercial.

"Jo soc un cineasta independent", va afirmar ahir Jarmusch davant la premsa en dues ocasions; la segona d’aquestes, després de ser preguntat per la participació en la pel·lícula del gegant de l’streaming MUBI, recentment implicat en la polèmica per les seves relacions econòmiques amb un fons de capital de risc que inverteix en armament israelià. "He acceptat diners d’una varietat de fonts per fer les meves pel·lícules, i dono per fet que tots els diners corporatius són diners bruts. Però evitar-ho per complet significaria no poder fer pel·lícules, i jo necessito fer-les per poder expressar-me".

Jude Law fa de Putin

Notícies relacionades

Gary Gautier, el guardià de la Casa Batlló

McDowell desencadenat

Fins que va caure en desgràcia el 2020, Vladislav Surkov va ser considerat arquitecte del putinisme –així li agradava a ell mateix ser descrit– o, dit d’una altra manera, un dels principals ideòlegs de l’actual líder del Kremlin. Va tenir un paper instrumental en la caiguda dels oligarques russos, l’eliminació de la dissidència al país i l’ús de les xarxes socials per manipular l’opinió pública internacional, i sobretot en el rol jugat per Moscou en les rebel·lions separatistes en diferents zones d’Ucraïna. Ara, Surkov és la font d’inspiració principal del protagonista d’El mago del Kremlin, la pel·lícula amb la qual Olivier Assayas torna a competir en la Mostra, i a través de la qual ofereix un conscienciós tot i que superficial repàs del pensament i els mètodes polítics encarnats per Vladímir Putin des del 1999 fins a mitjans de la dècada passada.

"Parla de com la política del segle XXI va ser inventada, i de la importància que l’ascens al poder de Putin a Rússia va tenir en aquest procés", va afirmar ahir el director francès sobre una pel·lícula que busca resultar políticament instructiva però que descuida les seves tasques dramàtiques i s’acontenta amb retratar els seus personatges a brotxades. El seu protagonista, en concret, resulta especialment unidimensional tant per la malaptesa amb què el guió d’Emmanuel Carrère traça el seu arc narratiu com també per com de poc convincent que es mostra l’actor Paul Dano donant-li vida; Jude Law, això sí, es mostra impecablement impenetrable en la pell de Putin, i captura a la perfecció el seu llenguatge del cos sense caure en la imitació. En última instància, el millor que pot dir-se d’El mago del Kremlin és que resultarà esclaridora per a molts espectadors, en concret per als que no coneguin ja la història que explica a través de les notícies o d’algun dels incomptables documentals centrats en la figura del president rus que han vist la llum en els últims anys.