Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

El sentit de la música

El BAM-Cultura Viva és un banc de proves des del qual imaginar un festival més aferrat a la comunitat i transformador

Nando Cruz

El sentit de la música

JORDI COTRINA

L’antiga fàbrica tèxtil Fabra i Coats viu permanentment en obres. Quan no estan acabant l’escola, ultimen un bloc de vivendes d’ús social. Durant les festes de la Mercè, el recinte ha acollit altres obres: les del BAM-Cultura Viva, un festival que continua treballant en la construcció d’un altre model de festival. Una trobada conscient de la diversitat racial de la ciutat, atenta a la paritat, sensible a la precarietat i indefensió laboral dels músics i amb voluntat de teixir aliances amb col·lectius de la cultura i l’economia social que operen des del cooperativisme i l’autogestió. En definitiva, un festival que trenqui amb la voracitat ultracapitalista que promou el circuit festivaler. Un esdeveniment festiu, sí, però conscient del potencial transformador de la cultura.

Per tot això, divendres, abans que comencés a sonar la música, hi va haver un panel de xerrades on no es van pronunciar termes com ara indústria cultural, màrqueting viral, monetitzar ni altres paraulotes habituals en les conferències dels grans festivals. Aquí, un jove va poder relatar com li van impedir entrar a la discoteca Otto Zutz per ser negre, es va parlar de com combatre l’homofòbia en espais de lleure nocturn i es va qüestionar que s’estigui complint l’article 27 de la Constitució referit al dret a l’educació; en aquest cas, musical.

Fosquejava ja quan l’antropòloga i cineasta Adriana Vila va parlar d’una vila veneçolana en què una dona de 70 anys jugava un paper central ja que sabia com, on i quan tallar el bambú amb què es construïen els instruments de percussió. I, a partir d’allà, un plovisqueig de reflexions que calen els ossos: per què tantes comunitats han deixat de preguntar-se què significa reunir-se al voltant de la música, com repensar una vegada i una altra aquest potencial, per què fem música, quina relació volem establir amb qui la rep i com aconseguir que transcendeixi i nodreixi a la comunitat. Són preguntes que tard o d’hora s’ha de fer un artista. Són preguntes que més aviat que tard també ha de plantejar-se i repensar un festival públic.

Convivència cultural

En aquesta segona edició del BAM-Cultura Viva hi havia quatre escenaris, però això no significa que tot l’interessant passés únicament allà. Si divendres, un dels moments cabdals va ser la intervenció d’Andino, el cèlebre raper del metro que es va llançar a improvisar versos sobre el que es comentava a les xerrades, dissabte va pujar un discofòrum on qui volgués presentés cançons importants en la seva vida. Parlar tranquil·lament sobre música que et commou, ¡quin gran plaer! Mentre sonava una d’Els Surfing Sirles, un xaval de set anys amb samarreta de Batman simulava tocar la guitarra esquinçant les cordes ataronjades que decoraven l’espai infantil. No, aquest no pretén ser un altre festival d’exhibició i competició musical, sinó de convivència cultural. I aquest plantejament propicia que puguin sorgir aquest tipus d’anècdotes i tantes més.

Molt significatiu va ser que el concert més multitudinari de dissabte fos el de l’espectacle infantil de Mainasons. Ple de nens i nenes en un festival que també busca trencar la tendència a dissenyar els programes pensant en la franja de 20 a 40 anys. Moltíssimes famílies van participar després al taller de percussió de Bakanoa, una formació de músics colombians establerts a la ciutat que ha batut el rècord d’implicació en aquesta segona edició. No només van ensenyar als petits a imitar el so de la pluja amb els dits, sinó que van actuar al migdia i a la nit. Un dels seus percussionistes va sintetitzar el concepte de transmissió de coneixements musicals de pares a fills tocant els tambors amb el seu nadó de tres mesos adormit al pit.

Tot el que no es veu

I després està tot el que no s’intueix a simple vista. A les barres, tots els productes eren de qualitat, de proximitat i procedents de cooperatives o col·lectius vinculats a l’economia social. Inclosa la cervesa. Pels mateixos dos euros que a la resta d’escenaris de la Mercè et donen cervesa industrial, a la Fabra servien cervesa artesana. Aquí no hi ha una intenció d’utilitzar el patrocini com a maniobra monopolística, sinó un interès genuí a recolzar un projecte cultural transformador. Una aposta agosarada (més qualitat, més costos de producció, menys beneficis) per contrarestar d’aquesta lògica capitalista que ha convertit els festivals en aparadors estratègics de les marques.

Tampoc es veu que abans d’actuar, tots els músics han firmat un contracte que els garanteix treballar assegurats i cobrar partint dels 116,90 euros per persona que marca la llei; sona lògic, però que és absolutament inusual en aquest país. I tampoc es veu a simple vista que tots els grups són aquí per una raó de pes que va més enllà de la seva proposta musical; ja sigui per la seva pertinença a comunitats que estan explorant formes interessants d’autogestió cultural o perquè contribueixen a reforçar la voluntat del festival de ser un reflex fidel de la diversitat racial i, per tant, cultural, de la ciutat.  Així es va poder comprovar que dos dels directes de músics barcelonins més imponents que es poden veure en aquesta ciutat els firmen migrants colombians i senegalesos: els esmentats Bakanoa i Ngomez Nokass, que aviat arribarien.

Al llarg de la jornada hi va haver temps morts, algun grup víctima del sol de mitja tarda i diàlegs que no van arribar a arrelar, però tot acabaria quadrant així que fosquejava. Pasadas les deu de la nit, en un escenari punxava el barceloní d’origen nigerià DJ Day B, al carreró de l’Ateneu Harmonia els afrocolombians Bakanoa posaven el públic a ballar cúmbies i, a l’escenari central, els tunisians Iffriqyya Electrique descarregaven la seva allau de tràngol ancestral. En aquesta mateixa aplanada en què un dia abans Adriana Vila va alertar dels perills de desentendre’ns del potencial de la música com a goma d’enganxar comunitària, els Ifriqiyya Electrique, amb els seus cròtals, els seus càntics i la seva desbocada electricitat van generar un clima de desenfrenament i catarsi, una mena de vudú inclusiu i aclaparador. Una actuació inoblidable.

I ni tan sols va ser el millor de tot. Tal com van acabar, amb el públic ja alienat, els 11 percussionistes de Ngomez Nokas –¡11!– van iniciar el seu passi en un lateral de l’escenari, enllaçant el batec hipnòtic d’Ifriqiyya Electrique amb el seu, trepidant i pertorbador. Una altra escena per al record: un dels músics tunisians, encara amarat en suor, filmant amb el mòbil l’exhibició polirítmica dels seus companys senegalesos, envoltats per una gentada que els va continuar ballant i cridant fins a la tarima on culminarien el seu passi.

En construcció

El BAM-Cultura Viva és un festival en construcció, un prototip encara fràgil que, com al seu dia va suposar el BAM, allà per 1993, neix per qüestionar inèrcies i explorar com la música de la festa major de Barcelona pot representar tots els seus habitants i operar com una eina de transformació social més. La uniformitat dels cartells dels festivals obliga a promoure bancs de proves on replantejar el sentit i les dinàmiques d’aquest tipus d’esdeveniments. En això treballa el BAM-Cultura Viva. I clar, encara hi ha molt camí per recórrer.