Brett Anderson: "Suede vam ser una porqueria durant molt de temps"

Hi va haver un temps en què Brett Anderson (Lindfield, Sussex, Anglaterra, 1967), el líder d’aquesta raresa elegant i glam de la generació britpop anomenada Suede, va esquivar l’autoanàlisi d’unes memòries amb dents i ungles. "Durant anys vaig defugir escriure res, i vaig preferir el vel del silenci i del misteri a la sensació intrínseca d’exhibicionisme que conté tot procés semblant", escriu en el pròleg de 'Mañanas negras como el carbón' (Contra), una autobiografia finalment encarada amb emoció i energia, veracitat i franquesa. 

Aquest llibre no és una història de Suede; si de cas, una prehistòria (pel que sembla existeix una gran possibilitat de seqüela). Anderson escriu a consciència sobre la seva infantesa en una casa de protecció oficial claustrofòbica a Lindfield, un poble als afores de la ciutat dormitori de Haywards Heath, entre Londres i Brighton. Dedica gairebé més línies a la seva família i, en particular, al seu complicat pare, que a si mateix, i fins al capítol set no utilitza el terme 'Suede'. És un com va començar tot, o un d’on ve tot, interromput "quan tots érem encara uns il·lusos i uns ingenus".

¿Per què necessitava escriure aquest llibre ara? 

Durant molt de temps m’havia resistit a la idea. Al principi, tampoc és que saltés de cap al tema. Les paraules no van sortir a raig durant sessions catàrtiques d’escriptura. Primer vaig escriure una mica, el vaig deixar reposar, li vaig donar algunes voltes... I vaig veure que podia ser un procés interessant. Em vaig dir, "¿per què no ara?".

Quan el vaig entrevistar al 2013, durant la gira de 'Bloodsports' 

Tot en realitat ha aplanat el camí, perquè tota la vida és un procés d’aprenentatge. Només podria haver escrit el llibre en aquest moment. Em feia falta tenir l’habilitat per parlar sobre les coses de forma interessant. I sobretot, tenir la perspectiva necessària. Ara ja puc escriure sobre mi amb la distància adequada. Mentre ho feia gairebé tenia la sensació d’estar parlant d’una altra persona.

Més que una història de Suede, seria una prehistòria, però al llarg del camí assenyala com es van originar algunes cançons famoses. ¿Va arribar a entendre millor els orígens dels seus propis temes mentre escrivia? 

Tampoc gaire. Escriure’l em va ajudar a posar ordre a les coses. La sorpresa va ser, potser, entendre que 'The next life' anava sobre la meva mare, Sandra [morta de càncer quan Anderson tenia 21 anys], tot i que en el seu moment la compongués com una reflexió més abstracta sobre la pèrdua.

Aquest llibre és sobre els seus pares, en essència. 

La idea original era escriure alguna cosa sobre el meu pare. És un home molt complex i capaç de resultar adorable en un moment i desagradable al següent. Realment sofisticat. A casa només posava clàssica, raó per la qual jo vaig detestar aquesta música sent adolescent (rialles).

No obstant, Wagner i Liszt semblen impregnats en l’ADN de Suede. 

De forma subtil aquesta música, és cert, sempre ha sigut allà. De manera particular en els nostres començaments, quan érem més ombrívols i dramàtics.

La seva germana gran li va obrir un nou món musical. O alguns. 

Jo m’havia fet fanàtic del punk, perquè allò era el pol oposat de la clàssica del meu pare. La meva germana Blandine em va introduir en el pop i el rock anteriors al punk. Recordem que llavors, als 80, no hi havia revistes revisionistes com 'Mojo'. La gent bàsicament s’havia oblidat dels 60 i els 70 i vivia pendent de l’actualitat. No la meva germana, que em va ensenyar molt.

És vostè generós amb tot el món. Al llibre no té problemes a assenyalar que el talent de Bernard Butler [guitarrista de Suede entre el 1989 i el 1994] va fer que volgués ser millor artista, tot i que ara no siguin els millors amics. 

Em sembla bastant lamentable utilitzar unes memòries per parlar malament de la gent. Quan xoquen els egos joves, es produeixen explosions. Això és tot. Jo volia escriure sobre la gent amb afecte, amb tot l’afecte possible. L’altre és una manera barata de capturar l’atenció del lector.

També hi ha molta humilitat en la seva manera de parlar sobre els primers Suede. 

Vam ser molt dolents durant molt temps. Si la gent creia que érem una porqueria, era per algun motiu. Però aquesta és la realitat inicial de qualsevol banda. La gent només veu l’èxit, no la lluita anterior. I aquesta lluita et defineix, crea el grup que acabes tenint.

Al llibre revisita molts episodis dolorosos, com la mort de la seva mare o la seva ruptura amb Justine Frischmann [futura líder d’Elastica]. ¿En algun moment de l’escriptura va pensar "Déu meu, el silenci i el misteri eren millors"? 

Sí, és clar. De tota manera, en una autobiografia tu marques la línia que prefereixes no traspassar. A mi no m’ha agradat mai parlar de la meva vida privada en la premsa. Unes memòries són diferents; és la meva història, o la part de la història que jo vull explicar. Tots fem el mateix cada dia, editem la nostra vida, decidim què és el que volem que els altres sàpiguen sobre nosaltres.

¿Volia que aquesta història fos universal? Bastantes ressenyes del llibre destaquen els seus valors literaris i apunten que pot ser disfrutat per no fans. 

Era la intenció. No volia treballar només per als fans. La paraula 'Suede' no surt fins al capítol setè. És totalment intencionat.

¿Com se sent ara, una vegada que ha reviscut tots aquests sentiments i ha posat ordre a les coses? 

Em sento bé. Em feia por poder penedir-me’n. Però ha sigut al revés, me’n sento orgullós, la veritat.

Notícies relacionades

Consum investiga possibles irregularitats en la venda d’entrades per als concerts de Bad Bunny a Espanya

Eduardo Mendoza, pícar de novel·la i «proveïdor de felicitat», premi Princesa d’Astúries de les lletres 2025

No sé si l’escriptura del llibre ha afectat molt el nou disc de Suede. ¿Quant s’assemblen 'Mañanas negras como el carbón' i el ja imminent 'The blue hour' [a la venda divendres, dia 21]? 

Vaig escriure i vaig compondre en franges temporals bastant superposades. De manera que sí, tenen molt en comú. La cançó 'The invisibles’, per exemple, s’inspira en els episodis centrals, en aquest jove perdut entre la infantesa i la vida adulta, a la caça d’alguna cosa a la qual no sap posar nom.