'Les distàncies': retrobament no desitjat

'Les distàncies’ il·lustra molt bé la situació que afronta qualsevol autor després d’un debut molt bo o sorprenent. El primer film d’Elena Trapé, 'Blog', narrava amb mestria la història d’unes adolescents que prenen una decisió radical, utilitzant molt bé els missatges de text i altres artefactes de les xarxes socials en el transcurs de la història i mostrant un cine d’adolescents diferent, reflexiu, espontani. 

Han passat vuit anys des d’aleshores. Trapé només havia rodat el documental sobre Isabel Coixet, ‘Paraules, mapes, secrets i altres coses’ (2014). Gairebé una dècada després d’aquell brillant debut torna als dominis de la ficció amb 'Les distàncies’. I tot i que el relat té moments intensos i un acabat sòlid, no sorprèn com el 'Blog' adolescent en la seva mirada sobre uns personatges més madurs físicament que aquelles adolescents i potser encara més inestables emocionalment.

‘Les distàncies’ s’acull a una fórmula, la del retrobament entre amics. Tres nois de trenta anys i la nòvia d’un d’ells, amics des de la universitat, volen a Berlín per fer una visita sorpresa a un cinquè company que està a punt de complir els 35. L’amic no els rep amb alegria, més aviat al contrari. A partir d’aquest retrobament no desitjat per un i progressivament qüestionat pels altres, Trapé intenta concentrar en un cap de setmana berlinès els desitjos, les crisi i les frustracions de tots ells. Alguns diàlegs sonen impostats i el procés de rebuig mutu, de vegades tan furibund, hauria necessitat una mica més de calma expositiva per ser veritablement creïble.