'Les distàncies': retrobament no desitjat

'Les distàncies’ il·lustra molt bé la situació que afronta qualsevol autor després d’un debut molt bo o sorprenent. El primer filmd’Elena Trapé, 'Blog', narrava amb mestria la història d’unes adolescents que prenen una decisió radical, utilitzant molt bé els missatges de text i altres artefactes de les xarxes socials en el transcurs de la història i mostrant un cine d’adolescents diferent, reflexiu, espontani. 

Notícies relacionades

Gracie Abrams corona l’arrencada del Cruïlla

De tornada al territori de ‘Girls’

Han passat vuit anys des d’aleshores. Trapé només havia rodat el documental sobre Isabel Coixet, ‘Paraules, mapes, secrets i altres coses’ (2014). Gairebé una dècada després d’aquell brillant debut torna als dominis de la ficció amb 'Les distàncies’. I tot i que el relat té moments intensos i un acabat sòlid, no sorprèn com el 'Blog' adolescent en la seva mirada sobre uns personatges més madurs físicament que aquelles adolescents i potser encara més inestables emocionalment.

‘Les distàncies’ s’acull a una fórmula, la del retrobament entre amics. Tres nois de trenta anys i la nòvia d’un d’ells, amics des de la universitat, volen a Berlín per fer una visita sorpresa a un cinquè company que està a punt de complir els 35. L’amic no els rep amb alegria, més aviat al contrari. A partir d’aquest retrobament no desitjat per un i progressivament qüestionat pels altres, Trapé intenta concentrar en un cap de setmana berlinès els desitjos, les crisi i les frustracions de tots ells. Alguns diàlegs sonen impostats i el procés de rebuig mutu, de vegades tan furibund, hauria necessitat una mica més de calma expositiva per ser veritablement creïble.