Camel, mística amable a Barts

Tot i que generalment enfosquit pels grans del ram (Pink Floyd, Genesis, Yes, etcètera), Camel conserva una aura genuïna per als admiradors del rock progressiu, que han assistit amb paciència als seus molts canvis de formació, les temptatives d’abandonament, els problemes de salut del seu líder, Andrew Latimer, i els llargs buits discogràfics (la seva última obra data del 2002). Tot va quedar enrere aquest dimarts a Barts amb la immersió total a la banda sonora d’una època a través d’un àlbum clàssic del prog-rock, ‘Moonmadness’, de 1976.

Un disc en el qual Camel va desenvolupar al seu dia la seva noció del rock a travésd’atmosferes envoltants, desenvolupaments instrumentals més emotius que aclaparadors (aquesta ha sigut sempre una senya d’identitat del grup) i una presènciamés gran de la veu, en contrast amb les seves dues destacades obres anteriors, ‘Mirage’ (1974) i ‘The snow goose’ (1975). De la formació que va gravar aquells primers àlbums de Camel només queda Latimer (l’altre pilar en tasques compositives, Peter Bardens, va deixar la formació el 1978 i va morir el 2002), que, no obstant, continua trobant còmplice a l’altura, com aquest nou teclista, Pete Jones, que es va lluir a més com a intens vocalista.

Sinfonisme emotiu

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

El guió de ‘Moonmadness’ va centrar la primera part del concert a través de seqüències líriques (‘Spirit of the water’, cantada pel baixista Colin Bass), desviacions pròximes al hard rock (‘Another night’) i aquesta apoteosi simfònica, amb so de sintetitzadors d’un altre temps, trucada ‘Lunar sea’. Creacions amb vocació fantasiosa, que al seu dia van advocar per la ruptura del model de cançó de tres minuts amb influències de la música clàssica. Al capdavant, un Latimer molt fi amb la Gibson Les Paul, posant el seu ego al servei de la sensibilitat, i que va desenfundar la flauta en la introducció d’‘Air born’.

Després d’un descans més llarg del raonable, Camel va oferir un segon set amb cites a totes la seva trajectòria, de les llunyanes ‘Unevensong’, amb harmonies vocals de Jones i Bass, i ‘Hymn to her’ a peces dels 80 i 90 com ‘Rajaz’, una robusta ‘Mother road’ i la seva peça potser més sentimental, ‘Long goodbyes’, desplegada com a lànguida fosa. En el bis, un ‘Lady Fantasy’ que va fondre el romanticisme i els bons desitjos amb els desafiaments instrumentals, la recepta que va definir sempre la mística amable de Camel.