Natalie Portman i les amargors de la celebritat

Sabem que la celebritat és una font inesgotable d’amargors, més que res perquè el cine porta tota la seva història deixant-nos-el clar. Billy Wilder va convertir l’assumpte en una de les seves obres mestres, El crepúsculo de los dioses (1950); Sofia Coppola va guanyar un Lleó d’Or reflexionant-hi a Somewhere (2010), i fa només uns dies Lady Gaga es va apropiar de la catifa vermella d’aquest mateix festival rememorant una cosa semblant al seu propi ascens a la fama en un nou remake d’Ha nacido una estrella.

Durant part del seu metratge, la segona pel·lícula com a director de l’actor Brady Corbet fa la sensació de tenir una cosa nova per dir sobre el tema. Presentada aquest dimarts a concurs, Vox Lux recorre un parell de dècades en la vida i la carrera d’una jove estrella del món de la música, Celeste (Natalie Portman), des que un tiroteig en el seu institut la llança de forma insòlita a la fama sent ella una adolescent fins que, ja convertida en ídol de masses, es veu esquitxada per un nou esdeveniment violent.

“Soc una noia privada en un món públic”, canta Celeste en un dels seus hits. I Vox Lux es presenta com una història sobre el nostre moment presenti, un món en què no només són les línies que distingeixen el que és privat del que és públic les que s’han dissolt; també les que separen el patiment humà de l’espectacle: les estrelles de la música instrumentalitzen actes de tragèdia i barbàrie per vendre discos o tenir més descàrregues, i terroristes i assassins es converteixen en icones pop.

No obstant, en realitat és una pel·lícula menys interessada a explicar un fet transcendent que a convèncer-nos que ho fa. Corbet l’ha dissenyat a la manera d’una paràbola bíblica: la narració es divideix en diversos actes, i apareix puntuada per segments de pomposa veu en off i de música solemne. No obstant, en última instància Vox Lux no proposa més que obvietats sobre la manera que té la fama d’exacerbar l’ego i la vanitat, la necessitat del públic de usar i llençar ídols i un zeitgeist en el qual no importa el que facis sinó com ho venguis.

Pintura i nazis

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Si considerem les cançons que omplen la seva banda sonora com una art –en realitat són un grapat de melodies pop compostes per SIA–, llavors Vox Lux estableix vincles temàtics amb la segona de les pel·lícules que han presentat aquest dimarts la seva candidatura al Lleó d’Or: Obra sin autor, el retorn al cine de Florian Henckel von Donnersmarck després de guanyar l’Oscar amb La vida de los otros (2006) i fracassar després a Hollywood amb The tourist (2010).

Mentre acompanya un pintor que fuig del nazisme a la recerca de la seva identitat artística, ell es permet el luxe d’utilitzar ni més ni menys que tres pesadíssimes hores de metratge per oferir una narració exasperantment carrinclona, llastada pels personatges més unidimensionals i el més tosc sentimentalisme. Pura finor, en tot cas, si es compara amb el tercer títol presentat avui a competició, Acusada, un drama judicial argentí lliurement inspirat en el cas d’Amanda Knox més afí al tipus de telefilms que un utilitza per agafar el son després de la sobretaula que al cine que aspira a premis a un gran festival.