Julian Schnabel banalitza Van Gogh en 'At eternity's gate'

És molt discutible que un retrat cinematogràfic de Vincent van Gogh faci falta a hores d’ara, i no només perquè ja fa temps que l’holandès va deixar de ser només un dels pintors més famosos per convertir-se en fenomen de consum de masses, sinó perquè ja existeixen diverses pel·lícules sobre la seva figura, entre les quals hi ha Van Gogh, la passió de viure, de Vincente Minnelli (1956), i Van Gogh, de Maurice Pialat (1991). També és cert que At eternity’s gate, presentada aquest dilluns a concurs en la Mostra, és la primera en què el seu director té una prolífica carrera en el món de la pintura. Sobre el paper, això el converteix en veu excepcionalment autoritzada.

De fet, mentre observa la progressiva esquerda psicològica del seu protagonista –encarnat per Willem Dafoe, la semblança física dels quals és sorprenent– durant els dos anys que va passar a Arles (França), Julian Schnabel fa una cosa que ni Minnelli ni Pialat van considerar convenient: mostrar-nos repetidament el pintor en ple procés de creació. I és important perquè en la bogeria de Van Gogh hi ha components indispensables per entendre el seu geni, de la mateixa manera que en el seu geni hi ha trets específics de la seva bogeria.

El problema és que la pel·lícula no acompanya aquestes imatges de més reflexió sobre la seva obra del que qualsevol espectador amb certa cultura general ja sabrà per endavant: que l’holandès sentia una gran afecció al paisatge–Schnabel ens ho mostra untant-se la cara amb terra i estenent els braços al mig d’un bladar–, i que la seva activitat era febril. Quan va morir als 37 anys havia creat unes 2.100 obres d’art. Ho diu l’entrada sobre Van Gogh a la Viquipèdia, en què At eternity’s gate sembla haver-se basat no només en termes de contingut narratiu sinó també de profunditat psicològica.

Al cap i a la fi, el seu principal mètode per comunicar l’esquizofrènia del pintor és fer-li dir coses com "de vegades sento que perdo el cap". De fet, és el boig més conscient de la seva malaltia i articulat sobre aquest fet que el cine recorda. Resulta sorprenent, considerant el seu bagatge en el món de les arts visuals, que Schnabel no sigui capaç d’endinsar-se en la psique de Van Gogh només amb imatges ni que, en última instància, utilitzi les inevitables floritures visuals que la pel·lícula inclou més que per fer bonic.

László Nemes, més o menys el mateix

L’hongarès László Nemes en va tenir prou amb una pel·lícula per convertir-se en la nova sensació del cine d’autor. Perquè, mentre mantenia durant tot el seu metratge la càmera enganxada al rostre d’un presoner d’Auschwitz en permanent moviment, El fill de Saül (2015) es va revelar no només com un estimulant experiment formal sinó com un valuós argument en el debat sobre els límits de la representació de l’Holocaust. És lògic que entre la cinefília hi hagués molta curiositat per veure què faria Nemes després.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Avui el director ha presentat en el concurs venecià la seva segona pel·lícula, Atardecer, i no ha sigut agradable comprovar que ve a ser més o menys el mateix: un personatge que va d’un costat a l’altre i una càmera que el segueix en primer pla. Aquí es tracta d’una noia que busca el seu germà al Budapest anterior a la primera guerra mundial, i que en el procés es veu embolicada en una conspiració que inclou barreteries amb cambres fosques, terroristes que condueixen carruatges i membres d’un club de fetitxistes.

La intenció és la mateixa que la d’El castillo de Kafka: fer-nos empatitzar amb un protagonista perdut enmig d’un misteri òbviament irresoluble. No obstant, en aquest sentit Atardecer està impedida irremeiablement no només per l’agressiva antipatia que el personatge desperta, sinó sobretot perquè res del que li passa sembla tenir més propòsit que mantenir-nos ocupats contemplant-la anar d’un costat a l’altre durant dues hores i mitja de metratge. Potser Nemes s’hagi proposat convertir-se en el gran director de pel·lícules sobre gent que camina ràpid i sense parar mentre al seu voltant passen coses. Si és així, més li val ampliar mires.