Àlex Rigola: «El capitalisme ha fet bé la seva feina, les esquerres no»

Àlex Rigola obre demà la temporada del Teatre Pavón Kamikaze de Madrid ambuna personalíssima adaptació d’El enemigo del pueblo, de Henrik Ibsen, que arriba disposada a aixecar polèmica, però sobretot un munt de reflexions al voltant no només de la societat en què vivim, sinó també de la nostra pròpia responsabilitat ètica com a persones dins d'aquesta societat. El directorno vol que el públic es converteixi en un subjecte passiui per això li atorga el poder de decidir el rumb de la funció. Així, es plantegen tres preguntes a l’inici de la representació: ¿Creieu en la democràcia? ¿Penseu que el Teatre Pavón Kamikaze hauria de dir el que pensa, tot i que això suposés perdre subvencions? I l’última i més important: ¿Preferiu veure la funció o paralitzar-la com un acte reivindicatiu a favor de la llibertat d’expressió? L’obra es podrà veure al Temporada Alta l’11 d’octubre. 

¿Per què ara precisament tornar a ‘El enemigo del pueblo’, què li interessava?

Per a mi hi havia una qüestió clau: ¿Quin és el preu de la nostra ètica? ¿Fins on som capaços d’arribar? Cada dia cadascun de nosaltres neguem la nostra ètica. I ho fem a través d’actes petits i insignificants o a través de decisions crucials. I les dues coses ens acaben definint. Pot ser que el nostre superior tracti malament el nostre company davant nostre i preferim callar per no entrar en col·lisió i perdre la feina. Interessos personals versus ètica, aquesta és la qüestió. I ningú se salva d’aquest enfrontament, jo tampoc. Contínuament tinc clarobscurs i aquesta tensió la trobo interessant.

Un d’aquests qüestionaments ètics el va portar fins al final, al dimitir dels Teatros del Canal després del referèndum català i de la manera com el va gestionar el Govern.

En realitat va ser una decisió egoista per estar tranquil amb mi mateix. No soc el far de ningú, lluito cada dia contra els meus propis fantasmes. Al final, l’enemic del poble ets tu amb tu mateix.

La peça, entre moltes altres coses, reflexiona sobre la democràcia.

La demagògia del sistema democràtic, o el seu mal ús, ens porta que el protagonista reflexioni sobre la necessitat o no del sufragi universal, que és una qüestió perillosíssima. Però abans, en la introducció, nosaltres mateixos fem preguntes enganyoses per evidenciar l’ús pervertit del sistema. ¿Es podria reformular el sistema democràtic, hi creguem o no? Fa poc, un economista anomenat Jason Brennan va publicar un llibre que es deia ‘Contra la democracia’ en què parla dels avantatges de l’epistocràcia (només tindrien dret a votar les persones que tinguessin un cert coneixement en la matèria). Pot ser que la seva lògica sigui manipuladora, però seria una qüestió a debatre.

¿Va sorgir d’algun lloc aquesta necessitat de parlar sobre aquest tema en concret?

Ni de Trump ni del ‘brexit’. Sorgeix del meu dia a dia. A més, vista la política espanyola des de la Transició fins als nostres dies, no s’han de buscar exemples estrangers, amb el que tenim a casa ja hi ha material suficient. El sistema no acaba de funcionar, és corrupte, però ningú replanteja res.

També es parla sobre la llibertat i la censura.

És que vivim en una situació bastant complicada. I el fet de fer una acció a favor de la llibertat d’expressió és més necessari que mai. Tot el que passa i la poca reacció de la nostra societat representa un retrocés en matèria de llibertats. El capitalisme ha fet bé la seva feina, ha fet els deures, sí; les esquerres no.

I després hi ha l’autocensura.

Cada vegada anirà a pitjor. Ens posem filtres per a això, per no dir el que pensem. Ens hem convertit en esclaus de la democràcia, ja no cal ni que diguem res. També us passa als mitjans de comunicació, no sou independents de grups econòmics, i per tant sou els primers de tenir unes línies vermelles sobre el que es pot opinar i el sobre el que no. Alguns juguen al límit, i la seva funció es converteix no en informar, sinó en destrossar el contrincant. I en aquesta guerra tot s’hi val, fins i tot inventar-se notícies.

En els últims temps sempre s’ha esforçat perquè el públic sigui una part activa de les seves representacions.

El teatre va començar quan no hi havia ni cine ni televisió. Però amb el temps, aquests últims han anat guanyant terreny. I el teatre ha de prendre una altra posició si vol sobreviure. Per això considero fonamental trencar la quarta paret. Perquè, a més, això no ho poden fer ni el cine ni la televisió, és un territori de les arts escèniques. Doncs aprofitem-ho, ens situarem cara a cara amb l’espectador. ¿Vol dir que no es pot fer ficció? No. Aquí estem treballant amb un text de teatre clàssic, però des d’una altra perspectiva. A mi ja no m’interessen els personatges a sobre d’un escenari, sinó les persones. ¿Per què no es poden canviar les regles del joc? Fins ara l’actor estava al servei del director i jo he intentat donar-li la volta. Que siguin les persones les que utilitzin el director per explicar-se elles mateixes a través de l’obra.

Per això els actors es presenten com ells mateixos al principi.

És clar. Irene Escolar, Israel Elejalde... ell no interpreta Stockman, el metge del balneari. Ni tan sols es diu així. Ell defensarà aquest personatge a l’escenari, assumeix aquest paper.

En la meva funció, va sortir el sí a favor de l’acte reivindicatiu i ens en vam anar tots a casa als deu minuts.

¿I no et va semblar meravellós? ¿Farem el mateix de sempre, seurem en una cadira i ens comportarem com xais? ¿No vas sortir amb preguntes?

Amb moltes, la veritat és que vaig sortir molt contenta, tot i que no hagués vist l’obra. Però no sé com es quedarien els altres espectadors. Alguns semblaven contrariats.

La gent no s’ho creia. ¡Però si ho heu votat! Si ho hem avisat moltes vegades. Fem una acció, podem dir sí o no. Tant de bo amb cada espectacle suscitéssim aquest col·loqui que es crea després de la funció. Quan es veu sencera també passa el mateix. Jo no vull que el públic s’emprenyi. El curiós és que ens emprenyem amb això i no amb el dia a dia. El que fem és tirar un àcid en una dissolució i el líquid que hi ha dins reacciona. La nostra societat sembla morta i cal despertar-la, és el que hauria de fer el teatre. No hem vingut aquí a dormir, sinó a participar i a reflexionar. No importa quan duri l’espectacle, sinó el que et passi per dins i el que en treguis.