Anar al contingut

la creació més compromesa

Espanyols, Franco ha sigut exhumat (per l'art)

Fa anys que els creadors contemporanis utilitzen la figura i els vestigis del dictador per evidenciar que la seva herència ideològica continua viva

Fernando Sánchez Castillo ha convertit l''Azor' en un cub de ferralla i Eugenio Merino ha tancat la figura del dictador en una nevera

Natàlia Farré

Espanyols, Franco ha sigut exhumat (per l'art)

L’art porta anys fent el que la política no fa: mirar el sistema cara a cara per evidenciar-ne les deficiències i reclamar la mort de Franco. La ideològica, per descomptat. Molts creadors han denunciat que el dictador, els seus tics i la seva herència, en mode d’ideologia, censura o fosses comunes, continuen vigents. La memòria històrica no s’ha recuperat. Així que, per citar-ne només alguns, fa anys que artistes com Eugenio Merino, Francesc Torres, Núria Güell i Fernando Sánchez Castillo estan intentat exhumar les seves restes, els de la seva obra, s’entén.

No és fàcil. Censura, pressions i denúncies. A Merino posar la figura del sàtrapa en una nevera o fer un 'punching ball' amb el seu cap li va suposar dos judicis per danys contra l’honor; i a Güell denunciar la vergonya que existeixi una fundació –la Fundació Nacional Francisco Franco (FNFF)– subvencionada amb diners públics que vetlla pel llegat del dictador, li va suposar ser amenaçada. La censura li va arribar quan va voler demostrar que els símbols feixistes i franquistes ocupen impunement els carrers. Va ser amb la peça ‘Ideologies oscil·latòries’. I “va ser CiU” qui la va censurar “utilitzant les mateixes estratègies, i d’aquí el títol: de vegades no és tant el símbol sinó les actituds el que comparteixen diferents ideologies”.

La instal·lació 'Síndrome de Guernica' realitzada amb les restes de l’'Azor', de Fernando Sánchez Castillo, al Matadero de Madrid.  / MATADERO

Així que Franco no ha mort. I fa anys que els creadors més conceptuals i polítics del país el volen matar i exhumar les seves misèries terrenals i intel·lectuals. La més espectacular de totes les accions la va firmar Fernando Sánchez Castillo el 2012, quan va transformar l’‘Azor’ en ferralla i va fer una relectura del ‘Guernica’. Així mateix. L’artista madrileny va comprar els 47 metres d’eslora i 10 de mànega del iot de Francisco Franco. El que va ser vaixell d’esbarjo del dictador, lloc de converses amb Joan de Borbó, vaixell insígnia d’actes oficials i destinació vacacional de Felipe González es va convertir per a l’Estat en una molèstia de la qual era necessari desfer-se. L’empresari Lázaro González el va comprar a l’Armada i després de múltiples vicissituds va acabar encallat a Burgos, en mig del no-res i convertit en un motel rostisseria. El 2011 va passar a mans de Sánchez Castillo, que li va canviar l’estat fent una cosa pròpia dels creadors: utilitzar la història dins del context de l’art contemporani. No de qualsevol manera sinó compactant-lo amb les mateixes mesures que el ‘Guernica’ i rebatejant-lo: ‘Síndrome de Guernica’.

'Performance' al Valle de los Caídos

El de l’‘Azor’ era un vestigi abandonat davant la sacralització d’altres restes franquistes. Aquí és on trobem la patata calenta del Valle de los Caídos. Sánchez Castillo ho va utilitzar de paisatge, el 1999, per a la ‘performance’ ‘Born again’: dos homes es passaven una suposada pedra a la basílica com a metàfora lúdica del conflicte que encara perviu sobre qui són les autèntiques víctimes de la guerra civil. No en va la creació d’aquest autor és política i entre els seus principals temes hi figuren la relació que la societat manté amb el període de la dictadura. Ha treballat amb les mans del dictador, de les quals, a l’estil dels emperadors romans, es van treure motllos amb el dictador ja mort. Fins i tot s’exposen dos cabells de les celles de Franco. O la roda de recanvi del cotxe que el va portar des del Palau d’Orient a la tomba. Tot per denunciar que encara continua present i que el tema, desgraciadament, no s’esgota mai.

De manera que els autors ho tenen clar: “La transició és falsa, no s’ha fet el que convenia fer. Fins que no es faci tot el procés de recuperació de la memòria històrica incloent-hi tots els cossos que encara estan a les cunetes, no hi haurà transició”, argumenta Güell. Ho fa de paraula i d’obra. D’aquí ‘Resurrecció’. L’autora va crear una associació amb les identitats de sis guerrillers republicans morts el 36, va aconseguir una targeta de crèdit a nom d’un d’ells i va comprar productes que la FNFF ven per promocionar i glorificar la figura del dictador. Els pagaments de les comandes van ser anul·lats i la mercaderia rebuda enterrada en una cuneta. “A més de les fosses comunes, també volia visualitzar que tot i que sembli impossible actualment existeix la fundació, que és un interlocutor vàlid per a alguns polítics, i això la legitima. Fins al 2004 va cobrar diners públics, i el que fan és bàsicament apologia d’un dictador. Tot això en un país que en teoria és una democràcia”.

Eugenio Merino al costat de la seva obra 'Punching Franco': un 'punching ball' amb el cap del dictador. / PIERRE-PHILIPPE MARC (AFP)

“El franquisme seguirà viu fins que no es jutgin i es transformin els mites que el sustenten”, afirma Merino, que, com la resta, utilitza les seves creacions per denunciar-ho: “El paper de la cultura és mossegar la mà que li dona de menjar, com diu Terry Eagleton al seu llibre ‘Cultura’. I el meu treball gira entorn de la realitat i de la crítica d’aquesta realitat”.  La realitat va portar Merino a crear dues peces  d’art, ‘Punching Franco’ i ‘Always Franco’: “Les dues obres plantegen la persistència del franquisme en la nostra societat després d’una transició en la qual es va amnistiar els criminals i que va donar com a resultat una monarquia constitucional imposada pel dictador”. I a la banqueta: “Ha sigut positiu perquè les sentències li han tret a la FNFF el dret a tornar a demandar. I la imatge d’‘Always Franco’ s’ha convertit en un símbol de la caverna franquista que persisteix al país”.

Pensament crític

Una de les imatges de l’exhumació documentada per Francesc Torres el 2007. FRANCESC TORRES

Francesc Torres va més lluny. Per a ell la denúncia no es tracta d’una posició artística sinó vital, tot i que la projecta a les seves obres: “Hi ha un punt de revenja. L’única eina que tinc per tornar la pilota que em ve unidireccionalment de la història, que no me l’empasso callant, és contestar a través dels meus treballs. Ho faria igual sinó fos artista”. I fa anys que torna la pilota. El 1991, per exemple, va voler que el Ministeri de Defensa li deixés les restes del cotxe en el qual viatjava Carrero Blanco quan va ser víctima de l’atemptat que va acabar amb la seva vida, el 1973, per a una exposició al Reina Sofia. “Sabia que no seria possible però volia veure fins on podia arribar”, explica. Va arribar fins a Lluís Reverter, home de confiança del llavors ministre Narcís Serra, però no fins al Dodge 3700. “Hi havia una llei no escrita que aconsellava no exposar-ho”, afirma Torres. El 2007 va tornar a la càrrega amb ‘Fosca és l’habitació on dormim’, un treball de documentació de l’exhumació d’una fossa de la guerra civil al poble de Villamayor de los Montes (Burgos) i el posterior enterrament de les restes dels 46 republicans assassinats per falangistes que s’hi van trobar.

“Sembla mentida que 40 anys després de la mort de Franco encara estiguem així”, rebla Torres. Merino no es queda enrere: “La 'llei mordassa' és la criminalització del pensament crític. Una manera de silenciar i controlar el descontentament de la població, bastant totalitària, per cert”, sosté abans de concloure: “Així, que sí. Tenim un problema amb Franco i amb la censura”. Els artistes també coincideixen amb què fer amb el Valle de los Caídos: “Demolir-lo”. Tot i que Torres afina després de la primera reacció: “Si fem desaparèixer tot el sediment del franquisme, al final, estarem ajudant que sembli que aquí no va passar res. El que cal fer és reconvertir-ho en una eina educacional perquè la gent conegui la història de veritat i no la de pa sucat amb oli que ens estan venent. A més, fins que no es demostri el contrari, allà hi ha 35.000 republicans enterrats”.