Penélope Cruz: «M'encanten els directors que tenen un món estrany»

Aquest any ha estrenat la pel·lícula  ‘Loving Pablo’ i la sèrie convertida en un autèntic esdeveniment en què ha interpretat Donatella Versace i per la que és nominada al seu primer Emmy, va inaugurar el Festival de Cannes amb ‘Todos lo saben’, va rebre el Cesar d’Honor de l’Acadèmia francesa i ara roda ‘Dolor i gloria’ a les ordres del seu estimat Pedro Almodóvar. Penélope Cruz es troba en un dels seus millors moments professionals, té ganes d’afrontar nous reptes i cada dia creix més i més com a intèrpret, tot i que amb la humilitat que la caracteritza, ens digui que s’enfronta a cada experiència com si fos la primera vegada. 

El pròxim 14 de setembre s’estrena ‘Todos lo saben’, la pel·lícula de l’iranià Asghar Farhadi que ha reunit a bona part de l’star-system del cine espanyol i que es troba entre les candidates per representar a Espanya en la pròxima cerimònia dels Oscar.

¿Com va ser aquell moment en què Asghar Farhadi li va trucar per dir-li que volia fer una pel·lícula a Espanya?

Va ser fa uns cinc anys. Em va donar moltíssima alegria perquè jo soc molt fan del seu treball des de fa molt temps. Em semblava algú molt especial i em feia la sensació que amb el seu cine era capaç d’explorar conflictes de la naturalesa humana d’una manera molt profunda. Ara que he passat temps al costat al seu costat ho confirmo, és un ésser bastant únic. Vam estar en contacte des d’aquell moment, em va explicar la idea que tenia al cap, que partia del meu personatge i del de Javier. Al llarg dels anys van canviar moltes coses del projecte, però ell ens anava enviant cada canvi, cada tractament. A poc a poc tot va començar a prendre forma. Però el que està clar és que és un director profundament meticulós que li dedica molt temps a cada pel·lícula. I després, és clar, això es nota.

Quan un director estranger ve a fer una pel·lícula a Espanya, sol ser en anglès (per exemple, Woody Allen amb ‘Vicky Cristina Barcelona’). No obstant, Farhadi va apostar per rodar-la en castellà per dotar d’una autenticitat més gran la proposta.

M’impressiona que, quan estàs veient la pel·lícula, t’oblides que darrere de la càmera hi ha un director iranià. Sempre em pregunto com ha sigut capaç de ficar-se així en la nostra cultura, amarar-se d’ella i comprendre-la des d’un lloc molt profund evitant caure en qualsevol tipus de clixé. Jo crec que és tan autèntica perquè l’ha viscuda. I així és com surten les coses bé. Quan treballes al costat d’algú que es deixa la pell en el seu treball, t’encoratja a esforçar-te encara més.

Perquè no hi hagi cap dubte, ‘Todos lo saben’ és una pel·lícula cent per cent espanyola.

És una pel·lícula espanyola en tota regla. Una producció espanyola en la qual tots els membres de l’equip tant tècnic com artístic són d’aquí, menys el director i la muntadora.

¿Per què creu que seria una opció adequada per representar Espanya en els Oscar?

Crec que és una gran pel·lícula. A més, Asghar és molt estimat per l’Acadèmia de Hollywood. N’ha guanyat dos, d’Oscars, gairebé seguits i gairebé totes les seves pel·lícules tenen nominacions en alguna categoria. Però la decisió és ara en mans dels nostres acadèmics.

Des de 2004, amb ‘Mar adentro’, Espanya no ha tornat a ser nominada. Massa anys, ¿no creu?

¿Tant temps? És difícil saber per què de vegades és freqüent i d’altres hi ha tanta sequera. És veritat que estan competint tantíssims països que el difícil és que passi. Depèn de tants factors...

Al llarg del temps ha interpretat papers d’una alta complexitat emocional. Penso en ‘No te muevas’, ‘Elegy’, ‘Los abrazos rotos’ o ‘Ma ma’. No obstant, ha declarat que el personatge de Laura en ‘Todos lo saben’ ha sigut un dels més complicats de la seva carrera.

He fet molt drama, és veritat, i molts personatges difícils, però són els més complicats els que suposen un repte, els que et mouen com a intèrpret. En aquest cas la pel·lícula es divideix en dues parts. En la primera, Laura arriba al poble plena d’il·lusió per tornar a retrobar-se amb la seva família. L’escena del casament crec que és una meravella, com està rodada per part d’Asghar, respira tanta vida i alegria, però en el fons saps que passarà alguna cosa i tot es torçarà. A partir d’aquell moment, el que li passa al meu personatge és devastador i en la majoria de les escenes havia d’arrencar directament des de la desesperació i el dolor més profund. Això durant mesos i mesos. Ha sigut un treball molt exigent, però no ho dic com una queixa, al revés. Estic agraïda perquè són personatges a través dels quals pots parlar de coses importants i tocar sentiments molt complexos.

¿Li motiva que l’exigeixin?

Asghar és un director molt exigent, sí, i al mateix temps delicat i meticulós a l’hora de tractar els actors i l’equip. Però si no li agrada el que veu, si no s’ho creu, t’ho diu amb totes les lletres. És clar, això al principi ens va agafar desprevinguts, perquè era una honestedat brutal, de vegades ens deixava anar veritats que ens deixaven de pedra (rialles). Però després fa que confiïs més en la seva paraula i en la seva perspectiva.

Des de fora sembla que passa un moment professional apoteòsic, ¿com es troba vostè?

Pot ser que des de fora hi hagi ratxes més visibles, però des de dins tot es viu d’una forma molt diferent. Jo tinc records de temporades en què em sentia molt plena perquè havia fet una pel·lícula petita que m’havia omplert moltíssim i havia après moltes coses. Des que vaig començar als 15 o 16 anys sempre he viscut cada projecte com si fos el primer. Durant el temps he adquirit experiència, és veritat, però en aquest treball, és sempre com si fossis nou. Jo això ho visc com una cosa positiva. Quan vaig fer les meves dues primeres pel·lícules vaig pensar: i ara què, que algú m’expliqui quin és el pla (rialles). I això sempre es queda allà, aquesta inseguretat sana de què vindrà després.

¿Què ha de tenir un projecte perquè es llanci a fer-lo sense pensar-s’hi?

En realitat, que un actor faci una cosa nova en la seva carrera, que trobi uns personatges adequats, depèn sempre que algú hagi pensat en ell per fer-ho. I per això sempre he estat agraïda a les persones que m’han ajudat a configurar la meva carrera. Jo sempre busco desafiar-me a mi mateixa, buscar coses diferents i variades, però de vegades es troben i de vegades no. Per exemple, vaig estar a punt de treballar amb Lars Von Trier, però estava embarassada. M’encanten els directors que tenen un món estrany.

Fer de Donatella Versace era un risc, i va sortir amb matrícula d’honor. ¿Com es va enfrontar a aquest personatge?

Quan m’ho van proposar em vaig quedar en xoc. Però alhora em fascinava la idea. Només em vaig atrevir a acceptar-ho quan vaig trucar a Donatella. Ella no formava part del desenvolupament de la sèrie ni estava involucrada de cap manera, però em va dir: “Si algú ho ha de fer, prefereixo que siguis tu”. Confiava en mi i no podia defraudar-la, així que vaig posar tot el meu afecte i respecte en el personatge. Vaig estar molts mesos preparant-lo i vaig disfrutar moltíssim. Quan vaig acabar, em va fer pena desprendre’m d’ell, i això no sempre passa.

Des de fa bastants anys, sigui millor o pitjor la pel·lícula en què participa, sempre es destaca el seu treball. ¿En algun moment es va prendre malament alguna crítica negativa al principi de la seva carrera? ¿Li van servir d’alguna cosa?

Les crítiques negatives t’ajuden a continuar creixent. Però és veritat que quan ets molt joveneta poden resultar devastadores. Has de passar per aquella etapa per saber relativitzar: ni les bones són tan bones, ni les dolentes, tan dolentes. Però això s’aprèn amb el temps i la distància. En el meu cas, al principi de la meva carrera, les crítiques em van ajudar a prendre eleccions més reflexionades. I vaig aprendre una lliçó primordial: No pots fer mai una pel·lícula pensant en el resultat. Cal tirar-se a la piscina, provar coses, no tenir por d’equivocar-te. No pots pensar quines coses diran perquè és una cosa que frena molt, i interpretar és un procés viu.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Si ‘Todos lo saben’ sortís elegida seria la seva tercera vegada en la categoria de millor pel·lícula estrangera, amb ‘Belle Epoque’ i ‘Todo sobre mi madre’. ¿Com va viure aquestes experiències en el passat i com les viuria ara amb tot el seu bagatge a Hollywood?

Les primeres vegades van ser màgiques. El que vaig viure amb els meus companys de ‘Belle Epoque’, amb qui estava tan unida, no se m’oblidarà mai. Ens van asseure a tots al galliner i cridàvem sense parar cada vegada que algú sortia a l’escenari. I a més, guanyem. Imagina quina il·lusió. Amb ‘Todo sobre mi madre’, poder donar-li un Oscar a Almodóvar al costat d’Antonio Banderas va ser increïble. Seria bonic que aquesta fos la tercera vegada, però això està en mans dels acadèmics. Ho viuria amb la mateixa il·lusió i intensitat, això segur.