ADEU A UNA INTÈRPRET DE REFERÈNCIA

Aretha Franklin, l'eterna 'lady soul'

La cantant de Memphis, veu de clàssics de la música afroamericana com 'Respect', 'Think' i 'Chain of fools', mor de càncer als 76 anys

Aretha Franklin, l'eterna 'lady soul'

HANDOUT

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Fa any i mig anunciava que es retirava, al·legant que desitjava passar més temps amb els seus nets, i el seu suau crepuscle es va completar dimarts passat, quan un càncer de pàncrees, que combatia des del 2010, ha acabat amb la seva vida als76 anysAretha Franklin deixa enrere un munt d’enregistraments temperamentals que van crear escola, amb àlbums influents com, en particular, els que a finals dels 60 va registrar per al segell Atlantic.

La seva veu irresistible i el seu estil esquitxat per girs impredictibles, frasejos capritxosos i puntes de paroxisme heretades de la seva educació en el gòspel, es van modelar quan era una nena, com a integrant del cor de l’església baptista de New Bethel, a Detroit, el pastor del qual era el seu pare, el reverend C. L. Franklin, i en què cantava la seva mare (els dos, emigrats de la meridional Memphis, on Aretha va néixer el 25 de març de 1942). Als 14 anys va gravar el seu primer disc, ‘Songs of faith’ (1956), però durant un llarg temps el seu talent va ser desaprofitat a causa de produccions disperses i desenfocades. Del gòspel, al blues, l’estàndard i el pop melòdic: els canviants menús dels seus discos per a Columbia, on va ser fitxada pel caçatalents John B. Hammond, que en aquells anys va descobrir Bob Dylan (i, una dècada més tard, Bruce Springsteen).

Himne feminista

No va ser fins que el productor Jerry Wexler se la va emportar a Atlantic quan tot va quadrar de sobte, amb el senzill ‘I never loved a man (the way I love you)’, una balada amb un rerefons de maltractaments (“No ets un bon trencacors / Eres un mentider i un trampós / i no sé per què / deixo que em facis tot això”), com a proa d’un torbador àlbum homònim llançat el 1967. L’obria un ‘Respect’ gravat abans pel seu autor, Otis Redding, i que en la seva veu va guanyar nous significats: el respecte que reclamava no era només racial, sinó també de gènere. Aretha podia tenir esclats de pirotècnia vocal, però manava la cruesa i la sensació que el que cantava era real. Podia sonar majestàtica, sensual o francament emprenyada, i el desconsol emocional, amb dignitat i sense autocompassió lacrimògena, es creuava amb el desafiament guerrer.

Van venir a continuació ‘Aretha arrives’ (1967) i el seu àlbum generalment citat com a més àlgid, ‘Lady soul’ (1968), que incloïa ‘Chain of fools’ i la no superada versió de ‘(You make me feel like) a natural woman’, peça composta per Gerry Goffin, Carole King i el mateix Wexler. I una altra obra poderosa, ‘Aretha now’ (1969), que obria una composició pròpia, ‘Think’, també interpretable en clau feminista, i que incloïa la seva versió de ‘I say a little prayer’ (de Bacharach i David), més carnal que la de Dionne Warwick. Discos en què, a més de cantar, ella tocava el piano. S’acompanyava en ocasions d’altres veus: la seva germana Erma i el grup Sweet Inspirations (en el que figurava Emily Houston, mare de Whitney ‘Cissy’ Houston), amb el que mantenia vivaços diàlegs vocals, de crida i resposta, agafats del gòspel.

Amb The Blues Brothers

En els 70 la seva obra va anar prenent un rumb més irregular, amb una tornada a la música d’església (‘Amazing grace’, 1972) i temptejos amb altres productors: Quincy Jones en el tebi ‘Hey now hey (The other side of the sky)’ (1973) i Curtis Mayfield en un tímid acostament al ‘disco sound’ en ‘Sparkle’ (1976, banda sonora de la pel·lícula protagonitzada per Irene Cara). Tot i que molts la recordaran per la seva intervenció a ‘Els Blues Brothers’, la pel·lícula de The Blues Brothers, en què abordava un trepidant ‘Think’ al seu paper de cambrera apoderada.

Notícies relacionades

No hi va haver gaire sort amb Aretha Franklin a Espanya, on va recalar fugaçment com a atracció final del Festival de Benidorm de 1970 per ja no tornar-hi. No és estrany: la fòbia als avions la va allunyar llargament dels escenaris europeus, sobretot a partir dels anys 80, dècada en què, després del seu adeu a Atlantic, es va anotar encerts comercials amb àlbums com ‘Who’s zomin’ who?’ i ‘Aretha’ (aquest, amb Keith Richards i Ron Wood, dels Stones, acompanyant-la en un rearmat ‘Jumpin’ Jack flash’).Mai va deixar de gravar, i no es va acontentar amb el ‘revival’: en ‘A rose still a rose’ (1998), disc encapçalat per una cançó composta per a ella de Lauryn Hill, entrava en territori del modern r’n’b.

El seu últim llançament va ser ‘A brand new me’ el novembre passat; aquest sí, un disc recreatiu, amb els seus clàssics en mans de la Royal Philharmonic Orchestra, tot i que preparava un treball en què Stevie Wonder hi estava implicat com a productor. Arribi o no a veure la llum completat, l’empremta d’Aretha bé es pot detectar, una mica deformada, en aquesta tendència de tantes cantants a expressar caràcter a través de certes piruetes vocals i exhibicions hipermotivades, de Mariah Carey a Alicia Keys o Beyoncé. Abans que es convertís en un clixé, hi havia Aretha, la definitiva ‘lady soul’.