Zaide Cuba, txa-txa-txa en català a càrrec d'un cubà d'origen xinès

¿Txa-txa-txas, guaguancós i boleros en català a càrrec d’un músic cubà de besavi xinès? Aquesta és la proposta, més natural del que pot semblar, de Sayde Chaling-Chong García, havà establert a Sant Just Desvern, que va començar adaptantRaimon i Antònia Font i que aborda ara cançons pròpies. “Quan ho vaig anunciar als meus amics van pensar que definitivament m’havien caigut tots els cargols i que m’havia tornat boig”, fa broma Sayde, que al capdavant del seu nombrós grup, Zaide Cuba i Els Guajiros Catalans, amb 16 integrants, es presenta aquest dissabte a Llívia, dins del Festival de Música de la Cerdanya.

Sayde viu a Catalunya des del 2002, quan després d’una gira de tres mesos per Espanya amb el grup cubà Son Catedral va prendre la decisió de quedar-se. El començament d’una “odissea”, recorda, amb episodis turbulents: quan, abans de passar el control de passaports de Barajas per volar de tornada a Cuba, va revelar els seus plans, els responsables de la formació van procedir a colpejar-lo. “Sort que la Policia Nacional va intervenir per protegir-me. Però la meva història aquí va començar així, amb 30 euros a la butxaca i la cara inflada”, recorda aquest percussionista, pianista i cantant amb estudis de conservatori.

Raimon tropical

La primera destinació després de la seva ‘fuga’ va ser Tarragona, on va trobar feina en el circuit d’orquestres “de fusió cubana-pachanga, per a hotels i festes majors”. En aquests anys, Sayde ha sigut “jardiner, electricista, comercial..." sense deixar mai de banda la música, amb la qual va donar un cop d’efecte, o dos, amb els dos discos titulats ‘Arroz con mango’, a base d’adaptacions tropicals de fites catalanes. “Vaig agafar ‘Al vent’, de Raimon, i li vaig posar un guaguancó i unes improvisacions latin-jazz, ¡i li va encantar!”, assegura. “Em va respondre preguntant-me ‘¿què necessites?’ i oferint-se a donar-me els permisos que fes falta de pròpia mà”. D’allà a ‘Paisatge de l’Ebre’, de Teresa Rebull, “una cançó de guerra que vaig fer en bolero i amb tornada en txa-txa-txa”, o a un ‘M’aclame a tu’,d’Ovidi Montllor,  “en mambo”.

Notícies relacionades

Festa

A Sabrina no se li va escapar una teta

El seu nou projecte és ‘Escalivada amb coco’, un disc que té “mig acabat”, amb músiques i textos propis, excepte un poema de Joan Margarit. Cançons que desprenen certa broma, com ‘Anacleta’ (“puja a la teva escombra, bruixa, que ja no crec en res que vingui de tu!”, canta embolicat en dolços metalls caribenys) o ‘Tots i totes ballen’, peça inspirada als que ballen amb poca destresa. “A Cuba la gent balla amb tots els punts i els accents, i aquí ho fan per passar-ho bé i res més, de vegades sense gaire sentit del ritme”, observa Sayde, que se sent hereu del’“escola de Los Van Van i de l’Orquestra Aragó” i segueix “el camí del songo, barreja del son amb la conga i el pop.”

“Pensament de moniato”

Però, ¿per què va triar el català per cantar aquestes cançons tan cubanes? “No ho he fet per caure bé a ningú. Només perquè m’agrada l’idioma, em sembla bonic”, remarca Sayde, que no és independentista “ni en somnis”, per cert. “El català forma part de la cultura espanyola, que és riquíssima. Que des d’Espanya no s’integri em sembla una estupidesa, és el que a Cuba anomenem ‘pensament de moniato’. És un problema que no aconsegueixo entendre”, explica. En qualsevol cas, l’elecció lingüística el fa únic. I ho sap: “¡No tinc competidors!”, celebra.