Juanes, els colors del tròpic

Juanes no és dels que s’acomoden en un estil d’èxit i la seva última obra, ‘Mis planes son amarte’ (2017), presentat com a “disco visual” perquè ve acompanyat d’una pel·lícula, combina la volença tradicional colombiana amb incursions en ‘tempos’ pop recollits sota l’influx de l’electrònica. Aquest dimecres, a Cap Roig, va voler que aquests perfils diferents en evolució quedessin reflectits en el concert més enllà del culte al ‘hit’, que va esclatar en la primera cançó de la nit, ni més ni menys que ‘A Dios le pido’.

Una cançó que va posar potes enlaire el recinte i la lletra de la qual van cantar (discretament) fins i tot les discretes hostesses de la Fundació Bancària La Caixa que s’ocupen d’acomodar al públic. La van seguir, mantenint el ritme, ‘Fuego’ i ‘Hermosa ingrata’, peces de nova factura. Cridanera insistència de Juanes en el text de línia sentimental ferida-acusatòria: “Y tú eres una mentirosa / te convertiste en otra cosa”, va cantar allà, lletra aparellada amb la d’una cançó que va interpretar més tard, ‘Mala cosa’, en què l’al·ludida és igualment “mentirosa” i “en el infierno enterita” es cremarà. ¿Què li han fet les dones a aquest noi?

Altres territoris

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

Juanes va ser de jovenet membre d’un grup metalero, Ekhymosis, i d’allà li queda el gust per la guitarra elèctrica, que va tocar en diversos trams del concert allunyant-se de la imatge de galant llatí. Atrevit al modular el to del repertori, rere cartes segures com ‘Fotografía’ es va endinsar al material més arriscat del nou disc: l’esvelt mig temps pop amb fibres electròniques de ‘Ángel’, el funk d’‘Es tarde’ i la sensual nocturnitat de ‘Mis planes son amarte’ i ‘Bendecido’, en contrast amb el més reconeixible ‘so Juanes’ de ‘El ratico’.

Va ser, això sí, la cúmbia la que va aixecar al públic dels seus seients a cop d’‘Oye mujer’,enfocant un ‘crescendo’ devastador a través de ‘La paga’, ‘La noche’ i la joia de la corona, ‘La camisa negra’, l’eco de les quals va continuar ressonant als nostres caps durant el mateix bis (dominat per balades) i més enllà.