Les fosques passions d'Emily Brontë

És molt difícil parlar de la veritable Emily Brontë, de qui el dilluns 30 de juliol es compliran 200 anys del seu naixement, perquè amb el seu caràcter retret i enigmàtic sol mostrar-se més aviat borrós en el quadre familiar. I això que en aquest quadro, tot vida interior, no brillava especialment la sociabilitat. Així que per parlar d’ella cal esmentar el seu pare, el molt recargolat i autoritari vicari Patrick Brontë,la germana gran, Charlotte, l’autora de ‘Jane Eyre’,  quilòmetre zero de la novel·la feminista, iBranwell, l’únic germà, en qui hi havia posades totes les esperances familiars que va recalcar a base de falta de talent, alcohol i drogues. La germana petita, Anne, també escriptora i també desdibuixada, no passa de ser una autora estimable. 

Com retrata la biògrafa Winifred Gérin, Emily no tenia amigues. Era intolerant, malhumorada però també responsable i treballadora. Pocs podien imaginar-la creant els cataclismes sentimentals que va traslladar a la seva única novel·la ‘Cims borrascosos’,una obra tan extrema i inclassificable com pogués ser-ho ‘Moby Dick’ (la comparació és de Borges), una extravagància “de mal gust” que va ser tan rebutjada i mal compresa en el seu moment (i això que, publicada sota un pseudònim masculí) com perdurable és avui. Qui no l’hagi llegit ja està tardant.  

Gran poeta 

La celebració del bicentenari està sent molt animat a Anglaterra. Una exposició a Bradford, el lloc de naixement de les germanes, ho recorda mentre a les llibreries espanyoles tornen les edicions de ‘Cims borrascosos’, en especial la magnífica traducció de Carmen Martín Gaite que va recuperar Alba, el segell que també rescata els poemes complets de l’escriptora. Si els lectors i els crítics solen dividir-se entre l’assenyada i reivindicativa Jane Eyre i l’embogida i radical ‘Cims borrascosos’, tocant a la poesia, no hi ha discussió: Emily és la més dotada i alguns dels seus poemes es compten entre els millors de la llengua anglesa. Així que una novel·la, un generós grapat de poemes, és tot el que ens queda d’una autora que va morir, als 30 anys, creient-se un absolut fracàs.

Sadomasoquisme victorià

La pregunta és si realment coneixem bé ‘Cims borrascosos’, el llibre. I potser sí, amb algun però: detalls que, si el coneixement és via Hollywood, ens semblaran del tot estranys. Aquesta extraordinària novel·la, ho sap gairebé tothom, té en el seu nucli central una història d’amor situada als erms de Yorkshire, com a reflex esquerp d’aquesta passió. Tot i que anomenar amor al que senten Catherine i Heathcliff, la noia rica i el noi amb aspecte de gitano recollit als carrers de Liverpool, no sigui exacte. Hi ha, sens dubte, una diferència social, després resolta quan Heathcliff es fa ric, sense que sapiguem gaire bé com (aquest és un enigma que ha provocat milers de teories, algunes apunten al tràfic d’esclaus), i torni al lloc tres anys després per venjar-se no només d’aquells que el van rebaixar sinó també en els seus descendents. És probable que el lector, atabalat per tanta intensitat, es pregunti: ¿Per què nassos els amants no van decidir fugir i marxar junts? No és tan senzill, perquè el que de veritat uneix els protagonistes és més aviat un ferotge sentiment sadomasoquista, que no aspira exactament al bé de l’altre. I avís per a romàntiques empedreïdes: és necessari contemplar Heathcliff com un maltractador.

Història de vampirs 

Ho diu Rodrigo Fresán, gran admirador de ‘Cims borrascosos’, que sol rellegir una vegada a l’any: “Fa la sensació que tots els personatges siguin víctimes d’una possessió vampírica oblidada des de fa molt”. Així que és fàcil establir un paral·lelisme entre l’arribada de Jonathan Harker al castell del comte Dràcula, mite que per cert naixeria 50 anys més tard, i els primers capítols de la novel·la, relatats per Lockwood, un viatger bastant anodí i una mica ximplet que arriba a la mansió de Cims borrascosos quan Catherine ja ha mort i Heathcliff es troba en el seu apogeu venjatiu vexant i manipulant a tots els que en el passat el van tractar malament. 

Passió necròfila 

El pintor i poeta vuitcentista Dante Gabriel Rossetti, en un atac romàntic, va voler sepultar bona part dels seus poemes inèdits al costat del cadàver del seu amor i model, la suïcida Elisabeth Siddal. Però vuit anys més tard es va penedir i va decidir desenterrar-los. Ell va ser qui va dir de 'Cims borrascosos’, obra en què la necrofília té un paper fonamental, que “l’acció passa a l’infern, només que els llocs i els personatges porten noms anglesos”. La pulsió necròfila és la culminació del sentiment destructor dels amants, l’amor més enllà de la mort. Per això Heathcliff demana que obrin el taüt per contemplar la seva estimada per última vegada, que eliminin els taulons laterals de la caixa i facin el mateix amb la seva quan l’enterrin perquè així les restes d’un i altre puguin entremesclar-se.

¿Emily tenia Asperger? 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Avui és una síndrome especialment apreciada per la literatura i els ‘thrillers’ nòrdics i tot i que és cert que Emily tenia molts problemes de sociabilitat, tant que alguna biografia la diagnostica com a tal, costa pensar que un personatge com Nelly Dean, la compassiva majordoma que realment narra la història, hagi sortit d’una ment autista. Allà no s’acaben els misteris d’Emily. La crítica s’ha preguntat innombrables vegades com és possible que una noia de 28 anys, sense contacte amb prou feines amb l’exterior –tan sols l’experiència de dos internats i una temporada a Brussel·les–, pogués imaginar tant horror i violència. I pel que respecta al seu caràcter formal, la complexa estructura com de nines russes de la novel·la i el fet que es divideixi en dues parts, reflex l’una de l’altra, la converteixen en una raresa. ‘Cims borrascosos’ no s’assembla a res del que s’escrivia en el seu moment.

La sexualitat fosca 

¿Què bullia a l’interior de Brontë? L’escriptor Somerset Maugham, que va ser un gai encobert, creia que Emily també hauria pogut ser-ho. A ella no li agradaven els homes i la gent que s’apropava a Haworth, la casa parroquial dels Brontë, solia dir que semblava “més un noi que una noia”. Iracunda, era capaç de tombar d’un cop de puny el seu gos més estimat per desobedient. Així que a l’imaginar uns amants destructius amb una poderosa libido però, sorprenentment, sense arribar a culminar sexualment aquesta passió, es pot pensar en la mateixa autora quan la fervorosa Catherine, en un dels moments més memorables de la novel·la, li confessa a Nelly Dean: “Jo soc Heathcliff”.