Estopa: "Això nostre, més que una aliança, és un aliatge"

Els germans David i Jose Muñoz afronten, com l’any passat, un estiu sense estrès amb tan sols sis concerts selectes, com el que oferiran aquest diumenge alFestival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols (Guíxols Arena, 22.30 hores). L’elaboració del nou disc segueix el seu camí, tot i que el treball no veurà la llum, segons les seves previsions, fins al precís dia 19 d’octubre del 2019, data en què es compliran 20 anys del llançament del seu primer àlbum. Parlem amb Jose Muñoz, que està passant uns dies de festa familiar a Segur de Calafell.

Un d’aquests concerts d’estiu ha sigut a Montijo, Extremadura. ¿Viatge a les arrels?

Sí, va anar a veure’ns molta família nostra extremenya, i els col·legues del poble. Un altre ambient. Un concert en un festival nou (Everlife Festival). El promotor va veure que no hi havia festivals a Extremadura i que els extremenys havien d’anar a altres llocs, i es va decidir a muntar-ne un.

Han estats gairebé un any sense pujar a l’escenari. ¿Com se senten?

Molt bé, després de tant temps sense tocar sempre has de concentrar-te una mica més. A nosaltres mai ens ha passat allò d’oblidar-nos una lletra, a tot estirar hem tingut algun lapsus espontani, i sempre tenim por que algun dia ens passi. Però, com que anem amb una banda que són uns cracs, saltem al camp sense pressió.

Ja fa dos anys que no fan gira de cap disc. No és gaire habitual en la seva carrera un lapsus tan llarg.

És la primera vegada que estem dos estius seguits tocant en festivals, però fins que no tinguem disc nou no farem una gira llarga. Sí, tenir material nou és el que mana.

I això encara trigarà: el seu nou treball està previst que surti a l’octubre del 2019. ¿Planegen llavors un aniversari amb cançons d’estrena, sense nostàlgia?

Exactament. Serà un disc nou, sense mirar enrere, amb la vista posada en el futur. Res de grans èxits, ni tenim pensades col·laboracions. Hem acabat la fase de composició i de premaquetació i aquests dies ens hem relaxat. Ara estem amb unes vacances de sol, platja i xiringuito, i aquests concerts són per treure’ns una mica el mono dels escenaris. La idea és gravar a l’octubre o al novembre.

Fa uns mesos van dir que Twitter: “Només pensem en cançons”. ¿Ja va acabar aquella fase de composició?

Està acabada al 80%. Falta un altre 20% per decidir. Tenim deu cançons decidides sense discussió, segures, i després quatre o cinc més que estem discutint una miqueta el meu germà i jo, manejant arguments perquè el disc tingui més colors. Perquè no és una qüestió de dir “a mi m’agrada aquesta i això passa per sobre del meu cadàver”. No, no, s’ha d’argumentar.

Al decidir si una cançó entra al disc, a més de parlar-ho al seu entorn professional, ¿tenen en compte opinions de familiars o amics?

Sí, home, els primers són els meus pares i les nostres dones, i els col·legues que venen. Aquest és el primer ‘feedback’ que rebem. Però, a part d’això, nosaltres ho tenim molt clar, ¿eh? Sabem quan ens agrada i ho defensem. Preferim cagar-la pel nostre gust que cagar-la pel gust d’un altre. Fins ara tinc la sensació de no haver-la cagat encara (riu). 

Deien fa un any que el disc pintava més rumber que rocker. ¿Es confirma?

Sí, sí, aquestes cançons les hem fet amb una guitarra acústica i una espanyola, i clar, l’espanyola quan se sent més a gust és rumbejant.

El reggaeton o el trap ¿podrien formar part del món d’Estopa?

Tot això ens arriba, és inevitable, i nosaltres continuem obrint la nostra ment. Bé, tampoc gaire (riu). De vegades et comencen a parlar de productors i nosaltres tenim el nostre so i no volem que arribi algú i el desvirtuï. El reggaeton és una moda i nosaltres no tenim necessitat d’afegir-nos a un so de moda. I respecte al trap... Em falta saber el seu abecé. Encara no sé el que és una base de trap o una base de hip-hop.

Són músiques acollides per un públic molt jove. ¡

El meu fill l’escolta, i té cinc anys! És el que escolten els de la seva classe. Però que consti que no tenim res en contra del trap. Només que no tenim pensat fer aquest tipus de música. De moment. Tampoc vull enganxar-me els dits de cara al futur.

¿En què s’inspiren els textos de les seves noves cançons?

Estem en la línia dels últims discos. No són les nostres típiques cançons d’amor i droga, o de robar i droga. Són més aviat d’amor, algunes parlen de moments onírics... Algunes poden explicar-te una història i d’altres, un concepte.

¿Els influeix la política, com a ‘Gafas de rosa’, del seu disc anterior?

En principi, no. Són cançons de bon rotllo... o no. En vaticino alguna que... Bé, millor no dic res. Esperem.

Ara pots fer una cançó política i que quan es publiqui el panorama hagi fet un gir i quedi antiquada.

Sí, però com que nosaltres no ens dediquem a la cançó protesta, no estem pendents d’això per dir una cosa o una altra. Intentem mantenir els nostres principis. ‘Gafas de rosa’, per exemple, era una cançó atemporal, es pot aplicar a tots els moments.

Quan vam parlar fa un any, Catalunya caminava cap a l’1 d’octubre. ¿Com viu el moment actual?

Sincerament, des que he vingut a Segur estic bastant desconnectat, bàsicament perquè m’he quedat sense dades al mòbil. Però sembla que hi ha una altra actitud, ¿no? En les dues parts. Almenys se sent, i hi ha un altre ‘feeling’, tot i que mai se sap.

Tornen a Porta Ferrada. ¿Com són els concerts d’aquest estiu?

Al no haver de centrar-nos en un disc en concret, hem procurat muntar un repertori en què la gent que vingui a veure’ns tingui aquest gust de conèixer totes les cançons. No ens en guardarem ni una, i no tocarem cançons experimentals. Que la gent pugui disfrutar, cantar, ballar, saltar...

Al cantar un èxit per enèsima vegada, ¿veure l’acollida del públic és el principal al·licient?

La veritat és que sí. A ‘Como Camarón’, sobretot: és una cançó que va de menys a més i en la qual vas veient com la gent s’hi comença a sumar, cantant cada vegada amb més ganes. I com que és l’última cançó de concert et quedes amb bon sabor de boca.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La majoria dels grups se separen o bé obren parèntesi per a projectes en solitari. Estopa sembla una aliança permanent i indestructible.

Doncs sí, jo crec que això nostre és, més que una aliança, un aliatge, una cosa molt difícil de separar. Tenim Estopa per a estona. No crec que hi hagi un motiu al món pel qual jo em pugui separar del meu germà. Abans m’enfado amb un altre que amb ell. Ens coneixem massa. Crec que conec més el meu germà que a mi mateix.