Anar al contingut

CRÍTICA DE CINE

'La revolución silenciosa': el terrabastall dels gestos

És una d'aquestes reconstruccions històriques previsibles i rutinàries en les quals l'afany per deixar clara la ideologia anul·la qualsevol possibilitat, tant de complexitat narrativa com de tensió dramàtica

Nando Salvà

ítem

La revolución silenciosa ★★

Títol original: Das schweigende Klassenzimmer

Direcció Lars Kraume

Repartiment Jonas Dassler, Michael del Coco, Sina Ebell, Judith Engel

Països: Alemanya

Durada: 111 minuts

Any: 2017

Gènere: Drama

Estrena: 20 de juliol del 2018

Després de dirigir ‘El cas Fritz Bauer’ (2015), que recordava l’home que va caçar el nazi Adolf Eichmann, l’alemany Lars Kraume torna amb una altra ficció basada en una història real: la d’un grup d’estudiants adolescents a l’Alemanya Oriental que, per mostrar la seva solidaritat amb les víctimes de la revolució hongaresa de 1956, van guardar un minut de silenci simbòlic durant una classe, fet que amb què van desafiar la doctrina comunista i van desencadenar un conflicte que els portaria greus conseqüències.

La idea de Kraume és reflectir el cost que comporta desafiar l’statu quo mentre recrea l’atmosfera d’opressió i paranoia que imperava en l’Alemanya del bloc soviètic, un lloc on fins i tot mantenir la boca tancada es podia considerar agressiu i subversiu. És una pena que, per a això, i a diferència dels seus determinats protagonistes, la pel·lícula no es deixi portar una mica per la passió ni mostri voluntat de prendre riscos. És una d’aquestes reconstruccions històriques previsibles i rutinàries en les quals l’afany per deixar clara la ideologia anul·la qualsevol possibilitat, tant de complexitat narrativa com de tensió dramàtica.

Kraume ja va demostrar a ‘El cas Fritz Bauer’ que la subtilesa no és el seu punt fort i aquí ho confirma amb la tosquedat de la qual fa gal·la tant a l’hora d’empènyer el relat cap al melodrama més lacrimogen com a l’hora de manejar simbolismes religiosos, i amb la seva tendència a elevar abruptament el volum de la banda sonora per remarcar escenes prou òbvies per si mateixes. Com a resultat, aquesta revolució silenciosa sovint resulta més aviat sorollosa.