Sergi Portabella: «M'agraden les pel·lícules que tenen un món propi i tancat»

Un nen que pateix assetjament escolar troba al bany l’obra de Camus ‘El mite de Sísif’ i a partir d’aquell moment s’obsessionarà amb els existencialistes. És el punt de partida de ‘Jean-François i el sentit de la vida’, l’opera prima de Sergi Portabella, antic alumne de l’ESCAC que, com el seu personatge protagonista, va iniciar per lliure una aventura deslligant-se de l’escola per trobar-se a si mateix com a artista i creador. El resultat és aquesta ‘coming-of-age’ afrancesada en què demostra la seva sensibilitat per introduir-se en l’imaginari infantil i juvenil des d’un punt de vista nostàlgic a través de la reivindicació de la lectura com a part essencial de l’aprenentatge.

¿D’on sorgeix la idea de la pel·lícula?

Té un punt autobiogràfic perquè he fet servir molt els meus records d’infantesa. Se’m va ocórrer el personatge d’aquest nen existencialista que ningú es pren seriosament, que descobreix els llibres i que adopta un alter ego, Jean-François, a través del qual poder reinventar-se i ser lliure de tot allò que el constreny en el seu present.

La lectura ocupa un lloc primordial en el desenvolupament de la trama.

Es una cosa molt important per a mi a l’hora d’entendre l’adolescència com a etapa formativa i volia reivindicar-ho. El llibre et permet veure que hi ha móns molt més enllà del que coneixes, t’ajuda a ampliar el teu petit univers i endinsar-te en terrenys desconeguts.

La pel·lícula s’ubica en un present en què tot just hi ha tecnologia.

Abans teníem una relació més personal amb els objectes culturals. Et deixaven un llibre o un disc i es convertia en un descobriment que necessitaves compartir o guardar per a tu sol. Ara ho tenim tot a l’abast de la mà gràcies a Internet i això s’ha perdut una mica. La pel·lícula és nostàlgica, però des d’un punt de vista relatiu, sense deixar que aquest sentiment es converteixi en una llosa. No és bo continuar recreant-nos en el passat. En el cas de la tecnologia, em molestava, es convertia en un impediment a l’hora de construir l’univers del personatge. M’agraden les pel·lícules que tenen un món propi i tancat, que s’assembla molt al nostre, però amb les seves pròpies regles.

¿Com va integrar l’assetjament escolar a la pel·lícula?

Forma part del personatge, del seu aïllament i la seva introspecció. El vaig voler tractar com ho recordava, com un assetjament que no tenia nom, que era una cosa normalitzada. El protagonista no ho vol explicar a ningú perquè li fa vergonya i per això es refugia en una realitat paral·lela.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

I quant a l’existencialisme avui... ¿creu que ens seguim plantejant molt el sentit de la vida?

Crec que l’adolescència és el moment crucial en què es fan les grans preguntes. A mi em va marcar molt ‘El mite de Sísif’, perquè Camus hi intenta desmuntar l’existencialisme. Per això s’estableix una contradicció de la qual surt el missatge positiu en forma de ‘feel-good movie’. Com diu el llibre, a Sísif cal imaginar-ho feliç. I això és el que intentarà Jean-François, encara que res del que passi al seu voltant tingui gaire sentit.