Mireia Torralba: "No volem tancar, però ens estan ofegant"

Això és casa. És part de la nostra vida. Recordo venir cada Nadal i nit de Cap d’Any, perquè el pare i l’avi havien de treballar al restaurant i ens quedàvem amb ells. L’avi sabia que ens encantava la salsa dels calamarsets amb la tinta, la nostra recepta estrella, i ens la posava sola en un plat amb arròs. També han passat per aquí persones famoses de tota mena: escriptors, actors, cantants... Des de Pink Floyd i Norman Foster fins a la infanta Cristina i el llavors príncep Felip, Santiago Segura, Michael Douglas, Pau Donés... No acabaria mai d’explicar històries de l’Amaya.

El 2016 van celebrar els 75 anys amb una reforma del local, sense saber que s’acostava una pandèmia. ¿Què esperaven llavors?

Aquella reforma la vam viure amb molta il·lusió. La vam fer amb una visió a llarg termini, pensant a renovar el negoci sense que perdés la seva essència i continuar endavant. En aquell moment, dèiem: "La pròxima reforma la farem quan fem 100 anys». Ara no sé si aquell dia arribarà.

En una entrevista amb aquest diari, aquell any, afirmava que no miraven mai les ofertes per vendre el local.

No m’agradaria tancar, però sí que és cert que costa molt tirar endavant. Venim de la pandèmia i, quan començàvem a remuntar, van arribar les obres de la Rambla, amb soroll, pols i tanques que ocupen una part de la nostra terrassa. Ens estan ofegant, però ho suportaríem més bé si almenys sabéssim què passarà quan acabin: si podrem tenir terrassa, quantes taules podrem tenir, en quines condicions... Però no ho sabem. Hem demanat diverses vegades a l’Ajuntament, a través del Gremi de Restauració, i no ens diuen mai res.

¿Quina és la qüestió que més els desgasta?

Hi ha hagut molta falta de consideració per part de l’Administració envers els negocis que som aquí. Per exemple, el 17 de desembre de l’any passat, van començar a posar tanques davant de la porta del restaurant per obrir la calçada. Els obrers van treballar tres dies, van començar a picar i desmuntar l’asfalt i després, com que era Nadal, se’n van anar de vacances i ens van deixar amb tota la tanca davant de la porta. Vam estar així tota la campanya de Nadal sense ningú treballant-hi. Això em transmet el missatge que els és igual. Avui dia, la terrassa continua sense ser un espai atractiu per al client pel soroll, la pols i les tanques que redueixen l’espai de taules i empitjoren l’estètica. Però, després de tot plegat, arriba el cobrament de la taxa de terrasses i l’Ajuntament ens demana el pagament del 100%. En aquest cas, crec que l’Administració podria haver tingut la consideració de reduir la quota als establiments de la Rambla afectats aquest any. Per a ells seria poca cosa, i per a nosaltres seria un gest que diria: "Us fem costat». Però no ha sigut així.

¿Té quantificat l’impacte econòmic de les obres?

Molts dels restaurants de la Rambla estem amb prop d’un 70% menys de facturació. L’any passat la baixada ja va ser del 30%, i prèviament veníem de la pandèmia. Encara falten dos anys d’obres i, quan acabin, no sabem què passarà. Perdem diners però, si sabéssim que això d’ara és una inversió per al futur, aguantaríem amb una altra actitud.

¿El canvi d’ambient a la Rambla també afecta la supervivència del restaurant?

Sí. La Rambla és casa meva. Des de petita hi passejo de dalt a baix, i ja no és el mateix. L’ambient s’ha degradat molt. Abans la gent podia passejar tranquil·la, els qui anaven al Liceu després venien a sopar aquí... Ara, a partir de certa hora de la tarda, el carrer és desert. A més, durant el dia hi ha carteristes, venedors de xiulets, ventalls, imants, fins i tot gent oferint droga. I, segons el meu parer, poca presència policial. He sentit fins i tot guies recomanar als turistes que no s’asseguin a les terrasses de la Rambla per inseguretat.

¿Quina mena de visitant és la que hi arriba?

La degradació de la Rambla provoca que la gent local no vingui. Ara el que predomina és un turisme de baixa qualitat, que tant li fa on menja. Alguns venen sense samarreta, en banyador, volen menjar pizza, pasta, copes grosses de sangria o gerres de cervesa de litre. No els interessa la qualitat. A l’Amaya tenim les receptes de tota la vida, no hem canviat la carta i continuem amb els plats de sempre: calamarsets amb la tinta, cua de toro, cocotxes de lluç... Però el turista de baixa qualitat no ve pas a buscar aquesta mena de plats.

¿Què necessitaria la Rambla per recuperar l’atractiu?

Més presència policial, més ordre, més cura. Està molt bé arreglar el terra, però necessitem anar més enllà. Necessitem policia que cridi l’atenció a qui va sense samarreta, als venedors ambulants que aclaparen els visitants. Que la gent pugui passejar tranquil·lament i fer un got, com passa a la Rambla de Catalunya. I també necessitem una aposta clara per un turisme de qualitat, que atragui un altre tipus de públic. Nosaltres, com altres restauradors de la zona, estem disposats a invertir per tenir terrasses noves i boniques, ja que també formen part del paisatge de la Rambla.

Notícies relacionades

‘Miralles’, el documental que redescobreix l’arquitecte

Karra-Lee Gerrits: "BCN té una habilitat única per inspirar"

Més enllà de l’Amaya, ¿què sent quan veu que tanquen altres locals històrics a Barcelona?

És molt trist. Tenim tants exemples de comerços de tota la vida que tanquen... I, quan passa això, la gent es lamenta. Però abans no es demana ningú: "¿Què va fer l’Administració per donar un cop de mà?» o "¿Quan va ser l’última vegada que hi vaig anar?». La realitat és que queden pocs negocis de proximitat i és un mal que pateix Barcelona: que perd les coses de sempre i, al final, tindrem una ciutat sense esperit, sense vida de barri, i el moment d’evitar-ho és ara, abans que no passi. Després, recuperar-ho serà impossible. Per això, a més de l’ajuda de l’Administració, els negocis de proximitat també necessiten el suport de la gent de Barcelona. Que els qui venien al restaurant amb els avis, que baixen amb la família al port o al Liceu, ens recordin. Ens donaria forces veure que torna el client de tota la vida.