Anar al contingut

LES ESTRENES DE LA SETMANA

La tragèdia de Whitney Houston

'Whitney', el nou documental de Kevin Macdonald, investiga en la vida turbulenta de la cantant d'r&b-pop

Juan Manuel Freire

Des de fa uns anys vivim una proliferació de documentals sobre artistes musicals desapareguts abans de temps. De vegades, els panegírics venen de dos en dos: el 2015 es van estrenar un parell de documentals sobre la vida i mort de Kurt Cobain, i només un any separa 'Whitney: Can I be me’ i 'Whitney', nova visió de la tragèdia de Whitney Houston.

En la primera, Nick Broomfield (director, per cert, d’un altre documental sobre Cobain) es preguntava per què va morir Whitney Houston, i repassava les pressions que van infligir sobre ella tant família com indústria. També Kevin Macdonald (guanyador de l’Oscar per 'Un día en septiembre') sembla obsessionat en la nova pel·lícula per discernir com Houston va acabar com va acabar, ofegada accidentalment en una banyera d’un hotel de Los Angeles. Tenia tan sols 48 anys.

Les dues pel·lícules tracten la seva història gairebé com un misteri d’assassinat, buscant el culpable o els culpables entre un ‘dramatis personae’ que inclou familiars poc escrupolosos; productors obstinats a llimar les arestes de Houston i fer-la acceptable per al major nombre de públic possible, o fins i tot els mateixos espectadors, que igual es reconeixen entre els que un dia la van admirar però després, arribada la seva pitjor època, es van riure d’ella sense objecció. (El gag rescatat de 'Padre de familia' és esgarrifador).

Víctima d’abusos

En el cas de 'Whitney', el gir que, suposadament, il·lumina el misteri és una revelació arribada a prop del final: la seva antiga assistent Mary Jones explica com Whitney va patir abusos en mans de Dee Dee Warwick (germana petita de Dionne Warwick i cosina de Whitney) quan era molt jove.

Pot sorprendre que una revelació així aparegui en una pel·lícula que va tenir el beneplàcit dels seus hereus (no com la de Broomfield), però Macdonald es va assegurar el control del muntatge final i una vegada dita i gravada alguna cosa, tenia plena llibertat per utilitzar-ho.

No va deixar fora paraules que confirmen, per exemple, que les drogues van arribar a la vida de Whitney molt abans de l’entrada en escena de Bobby Brown; amb 16 anys, ja provava la marihuana i la cocaïna de mans del seu germà gran Michael. Tampoc no s’esquiva la qüestió de la seva fluïdesa sexual, tot i que la seva relació amb Robyn Crawford (amiga, assistent, amant) no es tracta tant com en 'Can I be me’.

¿I què hi ha del pop?

El que tampoc no s’aborda en excés és, per desgràcia, la música. L’única cançó que se sent bé i sense distraccions és aquesta preciosa 'Home' en 'The Merv Griffin show', la seva primera aparició televisiva. I bé, en honor a la veritat, s’aprèn bastant sobre tot el que hi va haver darrere de la seva gran versió de 'The star spangled banner’ en la Superbowl del 1991.

Fora d’això, l’art de Whitney queda pràcticament fora de l’equació. Al productor L.A. A Reid se li fan més preguntes sobre l’addicció que sobre, diguem, la seva feina conjunta al magistral disc r&b-pop 'I’m your baby tonight’ del 1990.